El veïnat nord-africà
L’espigó del Tarajal ha entrat als titulars quan encara feien flama els incendis més desastrosos a la Comunitat de Madrid. Sigui per càlcul o per omissió de l’autocràcia marroquina, l’arribada abrupta de 30.000 joves marroquins ens recorda que una nació es protegeix a si mateixa evitant que altres nacions li puguin fer xantatge, com sabien els grans governants: per exemple, Churchill. Davant la crisi desastrosa de Ceuta, el Ministeri de l’Interior queda desbordat i el d’Exteriors, sense cintura. El realisme no pot fer-se compatible amb l’il·lusionisme. Després del "papers per a tots" de Zapatero, la imatge de milers de marroquins arribant a Espanya nedant és un risc per a la seguretat nacional.
En el moment en què, després d’incomptables dilacions, es perfila una política immigratòria comuna a la Unió Europea, les conveniències de Mohammed VI, contrariat pel viatge de Pedro Sánchez a Algèria, s’afegeixen a la situació de desgovern que ara percep l’electorat hispànic. Giorgia Meloni ja ha mogut fitxa demanant la suspensió de l’espai Schengen amb Espanya, mentre que a Frontex –organisme europeu per a la immigració– parpellegen tots els llums d’alarma. Segons les enquestes, la immigració en massa és una de les qüestions que més esvera els ciutadans. Això agreuja encara més l’impacte de la nova regularització iniciada pel govern de Pedro Sánchez, desproporcionada i caòtica com la majoria d’accions de govern en aquest annus horribilis de tribunals, Koldos i Leires, joies de procedència desconeguda i derrotes electorals. Algun analista desmesurat podrà deduir que Sánchez aprofita per donar empenta a Vox en demèrit del PP i per assegurar-se el seu rol com a líder anti Trump, però la hipòtesi més generalitzable és la de desgovern, sense pressupostos i amb un PSOE descol·locat al màxim. Tot i que tard, encara és hora d’ordir un sistema de boies i xarxes que serveixi com a frontera tangible a Ceuta, a diferència de la doctrina jurídica que no accepta les devolucions en calent del que siguin interceptats al mar.
Amb tots els precedents en les relacions hispanomarroquines, des de les confrontacions bèl·liques en temps passats, Mohammed II va impulsar la Marxa Verda en el pitjor moment per a Espanya –Franco, hospitalitzat; poders traspassats al príncep Joan Carles–. El 2002, un destacament marroquí va prendre l’illot de Perejil, lloc per a pastura de cabres, i Espanya va haver de desallotjar-lo. Aleshores el govern d’Aznar va tenir la complicitat de Washington –i l’obstrucció de Chirac– però en aquests moments, l’amic d’Amèrica és Mohammad VI. El 2021 va arribar una gran allau migratòria per mar, ja en temps de Sánchez, però aquella experiència no sembla haver servit per preveure d’alguna manera l’allau d’aquests dies. La gent de Ceuta es mereix tota una altra cosa, com els andalusos necessitarien més seguretat davant del narcotràfic que el Marroc no atura. Amb llargs mesos abans d’unes eleccions generals, el desassossec no és el millor estat d’ànim per a una societat que pretengui ser competitiva, fiable i segura.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
