L’FP, una estratègia de país

La literatura econòmica també reforça aquesta visió. Enrico Moretti, a The New Geography of Jobs, assenyala que en l’economia americana, per cada lloc de treball high tech es generen fins a cinc llocs de treball de suport amb qualificació intermèdia. En el cas espanyol, les experiències pràctiques ens recomanen fer una estimació més conservadora que situaria aquesta relació en aproximadament dos llocs de nivell mitjà per cada lloc d’alta qualificació. Això evidencia que el creixement basat en la innovació i els sectors d’alt contingut tecnològic i de coneixement no pot sostenir-se sense una base sòlida de professionals formats en FP.

I quan observem les dades del capital humà espanyol i català per a la població de 25 a 64 anys veiem que no tenen un dèficit en conjunt, sinó una mala distribució. Segons estudis realitzats, entre altres, per Oriol Homs, tenim uns 9-10 punts més de titulats superiors que la mitjana europea, 10 punts més de persones amb baixa qualificació i, sobretot, uns 20 punts menys de persones amb qualificacions intermèdies. Seria un gràfic en forma de rellotge de sorra, i aquest “forat” del sector del mig explica moltes dificultats del mercat laboral i el problema crònic de la baixa productivitat. Però, més enllà de la productivitat, l’FP és també un instrument d’equilibri social. Sense una oferta robusta i prestigiada, el risc és una dualització del mercat laboral: d’una banda, perfils amb titulacions universitàries diverses però poc adaptats del mercat laboral; de l’altra, ocupacions precàries i poc qualificades. Una FP sòlida com la que dibuixa la llei orgànica 3/2022 d’ordenació i integració de l’FP, plenament aplicada, permetria construir itineraris adaptats a les necessitats del sistema productiu mitjançant la plena implantació de la formació dual, millorar la mobilitat social i reduir desigualtats. Activar-la no és només una opció econòmica, sinó una necessitat social i una obligació legal urgent.

Notícies relacionades

De sobte, altre cop el mal

ES-Alert, com protegir sense paralitzar

Ara bé, perquè l’FP dual funcioni realment cal integrar-la dins d’una política industrial coherent en la qual les empreses assumeixin un paper actiu i estratègic. Això implica incentius, coordinació sectorial, alineament entre sectors prioritaris i cicles formatius i una visió de llarg termini que connecti necessitats productives amb oferta formativa amb un increment de la demanda de formació professional. Sense aquest encaix, el model corre el risc de quedar-se en una etiqueta més que en una transformació efectiva.

En aquest sentit, projectes en marxa en algunes ciutats catalanes apunten cap a una direcció rellevant. Aquestes iniciatives combinen la transformació d’espais urbans –el continent– amb la promoció de l’economia del coneixement –el contingut–, i incorporen una dimensió social en què l’FP ha de representar un pilar central. Integrar centres de formació, empreses i nous sectors productius en un mateix ecosistema pot generar sinergies que multipliquin l’impacte econòmic i social. El repte és passar del discurs i la llei a l’acció. L’FP ha estat sovint reivindicada nominalment però no sempre prioritzada en les polítiques públiques de les administracions, amb recursos, planificació i projectes concrets que la connectin amb el teixit productiu. Només així es podrà construir un model econòmic competitiu, donant a l’FP el paper que mereix com una aposta estratègica de país i un motor de futur.