Defensa i automoció, junts

En paral·lel, el nou context geopolític ha impulsat un fort increment de la despesa en defensa. La guerra d’Ucraïna ha evidenciat les mancances industrials europees per produir municions, vehicles blindats i sistemes militars amb la rapidesa que exigeix un conflicte d’alta intensitat. La Unió Europea i l’OTAN reclamen reforçar la base tecnològica i industrial de la defensa. D’aquesta coincidència de necessitats n’ha sorgit una idea aparentment senzilla: utilitzar la capacitat productiva de l’automoció per reforçar la indústria de defensa i, al mateix temps, oferir una sortida a un sector sotmès a una enorme pressió competitiva. Sobre el paper sembla una solució perfecta. A la pràctica, és bastant més complexa. Tot i que els dos sectors comparteixen tecnologies i capacitats d’enginyeria, responen a models industrials radicalment diferents. Una fàbrica d’automòbils està dissenyada per produir centenars de milers d’unitats pràcticament idèntiques mitjançant processos altament automatitzats i economies d’escala molt ajustades. La seva rendibilitat depèn del volum i de l’estabilitat de la producció. La indústria de defensa funciona d’una altra manera. Els vehicles blindats, els camions tàctics, els obusos autopropulsats o els carros de combat es fabriquen en sèries reduïdes, amb especificacions que canvien contínuament per incorporar noves tecnologies o adaptar-se a les necessitats operatives. Cada contracte és diferent i la flexibilitat acaba sent més important que la repetició.

La conseqüència és evident: una planta concebuda per fabricar centenars de milers d’automòbils difícilment pot resultar rendible produint uns quants centenars de vehicles militars a l’any. Els costos fixos es mantenen, però desapareixen les economies d’escala que sostenen el negoci. Les alternatives tampoc són especialment atractives. La primera consistiria a adquirir més material militar del que és realment necessari per mantenir ocupades les fàbriques, cosa que comprometria durant anys els pressupostos públics de defensa. La segona seria subvencionar permanentment aquesta reconversió industrial per compensar la pèrdua de rendibilitat. En els dos casos, el cost acabaria recaient sobre el contribuent.

Aquest debat no és exclusiu d’Europa. El Japó, una altra gran potència automobilística, afronta una discussió similar. El conseller delegat de Mitsubishi Heavy Industries, Eisaku Ito, advertia recentment que transformar fàbriques d’automòbils en plantes de producció militar pot convertir-se en un error molt costós. L’explicació és senzilla: els vehicles civils mantenen especificacions estables durant anys, mentre que els sistemes militars evolucionen constantment en funció de la tecnologia i de les lliçons que deixen els conflictes. Això no significa que l’automoció s’hagi de mantenir al marge de l’esforç de defensa. Al contrari. Espanya disposa d’una extraordinària capacitat industrial, d’una potent xarxa de proveïdors i de milers d’enginyers i tècnics especialitzats amb un coneixement actiu estratègic. Precisament aquí hi ha la gran oportunitat.

Notícies relacionades

Roses a l’asfalt

Instrumentalitzar la desgràcia aliena

La col·laboració s’ha de construir sobre les fortaleses de cada sector. L’experiència de l’automoció en automatització, fabricació avançada, robotització, materials lleugers, electrificació, connectivitat o intel·ligència artificial pot accelerar nombrosos programes de defensa. De la mateixa manera, la inversió militar pot impulsar innovacions amb aplicacions posteriors en la indústria civil, com ha passat històricament amb tecnologies avui tan quotidianes com el GPS, els materials compostos i nombroses solucions de comunicacions. No es tracta de substituir una indústria per una altra, sinó de desenvolupar projectes compartits que aprofitin el talent, la capacitat d’enginyeria i les tecnologies duals amb aplicacions tant civils com militars.

Espanya necessita una política industrial que combini visió estratègica i realisme econòmic. La inversió en defensa ha d’enfortir capacitats crítiques i millorar la competitivitat del conjunt de l’economia, mentre que l’automoció ha d’accelerar la seva transformació cap a productes i tecnologies de més valor afegit. L’objectiu no pot ser que la defensa rescati l’automoció, ni que l’automoció es converteixi en un mer proveïdor conjuntural del rearmament europeu. El veritable desafiament consisteix que les dues indústries trobin un camí per créixer conjuntament. La defensa pot convertir-se en un poderós catalitzador d’innovació i l’automoció en un dels seus principals socis tecnològics i industrials. Si Espanya sap construir aquesta aliança, no només reforçarà la seguretat i l’autonomia estratègica, sinó que també consolidarà un teixit industrial més competitiu, més innovador i més ben preparat per afrontar els desafiaments de les pròximes dècades.