Les línies vermelles

Els motius d’uns i d’altres poden ser diferents, però la coincidència d’interessos és evident. En aquest tauler enverinat, la primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni, juga la seva pròpia partida, atrapada entre la pressió dels seus aliats, la competència de rivals encara més radicals en matèria migratòria i un calendari electoral que converteix cada gest en càlcul. Itàlia va ser de les primeres a aixecar la veu davant l’ocorregut a Ceuta, a demanar mà dura i a situar el debat en termes de frontera, ordre i amenaça, malgrat que ni tan sols comparteix frontera terrestre amb Espanya. El timing no ha sigut casual, tampoc els actors principals en el conflicte.

Fa temps que les línies vermelles se salten sense pudor. Ho veiem a Ucraïna i a Gaza, en la normalització de guerres que ja formen part del paisatge informatiu europeu, i en la manera en què el president Donald Trump continua agitant-ho tot des de fora i des de dins del sistema polític occidental. Ho veiem també en la guerra dels aranzels, amb la qual els Estats Units han sacsejat l’economia mundial i han arrossegat a la factura de les llars l’impacte de la macroeconomia. Ni una guerra amb l’Iran ens deixa al marge, i la seva cadena de conseqüències influeix en els fluxos turístics i el preu dels aliments al mercat o la gasolina.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

I ho veiem ara a Ceuta, on un episodi de pressió migratòria es converteix, en qüestió d’hores, en munició diplomàtica i en argument electoral.

De Castillejos a Ceuta, ningú hauria de ser tractat com si fos una peça intercanviable d’un pols geopolític. Ni els ceutins, que han viscut aquests dies amb angoixa i impotència, ni els migrants, empesos per mals càlculs polítics i xarxes mafioses.