Guardar les claus de la caixa

Enmig d’aquells moviments va anar aixecant cap, amb poc soroll, la Caixa forta, com així la va batejar una portada de la revista Actualidad Económica després de la fusió de Caixa de Pensions i Caixa de Barcelona, el juliol de 1990. Des d’aleshores, la caixa catalana, presidida per Vilarasau, nedant a contracorrent del sector financer que anava desinvertint les seves carteres, començava a crear i fer créixer les seves pròpies participacions industrials, enfocada en els serveis públics i sempre amb el paraigua de la fundació. Vilarasau va demostrar la seva mestria en un tauler d’escacs, on va haver de combinar el paper de Caixa com a accionista en empreses de referència i mantenir l’autonomia de l’entitat davant els desitjos de controlar la institució per part dels poders públics, ja sigui Estat central o Generalitat.

L’habilitat per mantenir aquesta convivència amb els poders públics ha sigut una de les arrels de la pervivència de la fórmula La Caixa impulsada per Vilarasau i els seus successors, Ricardo Fornesa, i el seu alumne més avantatjat, Isidre Fainé. Una capacitat que va permetre a La Caixa superar crisis polítiques, l’OPA fallida de Gas Natural –el cuirassat industrial del grup, avui Naturgy– sobre Endesa i la crisi financera iniciada el setembre del 2008, que va acabar amb el sistema financer espanyol tal com el coneixíem. La Caixa va sortir més reforçada i va ser una de les guanyadores del terratrèmol. Un canvi que va incloure una reordenació de l’estructura societària: la fundació passava a ser l’eix sobre el qual es mourien totes les participacions del grup a través d’un instrument batejat com a Criteria, convertit en el primer fons inversor privat d’Espanya, i accionista de CaixaBank, on controla el 31%. La compra de Bankia per part de CaixaBank va situar l’Estat com a segon accionista del banc, amb un 18,1%. No només a CaixaBank, també a Telefónica continuen convergint els interessos d’Estat i grup Caixa. En la companyia de telecomunicacions, Criteria té el 9,99% i l’Estat el 10%. El president de Telefónica, Marc Murtra, és patró de la Fundació La Caixa.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

Influir en les decisions inversores de La Caixa ha sigut sempre una de les ambicions dels governs espanyols. Continuarà sent-ho, independentment de qui estigui a la Moncloa. El nomenament com a conseller delegat de Criteria d’Ángel Simón, el febrer del 2024, va acabar abruptament l’abril del 2025, amb el seu cessament. Simón volia estrènyer els llaços amb la Moncloa, que instava La Caixa a participar en operacions empresarials més arriscades i poc afins a la seva estratègia. Avui, Simón és president d’Indra, participada en un 27,99% per l’Estat.

El complex mapa geopolític ha accelerat el nivell d’intervencionisme i dirigisme de les administracions al sector privat. Des de Washington i Brussel·les fins als ens locals. Un procés iniciat per la pandèmia. Només les participacions de l’Estat en les set empreses de les quals té accions a l’Ibex 35 estan valorades en 44.000 milions d’euros. L’exuberància borsària d’aquests últims dos anys ha enriquit el valor dels actius de l’Estat. Enmig d’aquest escenari, el paper que puguin continuar exercint grups com La Caixa i la defensa de la seva independència inversora és fonamental. És l’herència que ha deixat Vilarasau i que Fainé ha cuirassat: les claus de la caixa no es toquen.