Una metàfora nítida i plausible
Aula de un instituto catalán. /
Hi ha dues metàfores plausibles i nítides que podrien ajudar-nos a entendre el desgavell de la Generalitat amb l’Informe PISA. Una, és evident, la que juga amb el nom de l’estudi de l’OCDE i la famosa torre inclinada de la Toscana. Com l’edificació romànica, l’Informe PISA és inestable des dels seus inicis i, encara pitjor, genera sensació d’inestabilitat a l’entorn. Molts pedagogs experts han posat èmfasi en el fet que PISA no avalua el nivell educatiu en comprensió lectora, matemàtiques i ciències, sinó que certifica l’habilitat del sistema per adequar-se a les directrius que planteja el mateix informe. És a dir, l’objectiu és aprovar PISA i no demostrar que arribes a uns determinats nivells educatius, amb la qual cosa les feines van dirigides a superar la prova, no a diagnosticar la bondat del sistema, com si es tractés d’una profecia autocomplerta. Però PISA té un pes específic concret i qualsevol mala nota (que n’hi ha hagut, el 2022, sense anar més lluny) reverbera en el si de la comunitat educativa com una gegantina onada. Dit això, el problema de la metàfora és que la Torre de Pisa ja no cau: la feina dels últims anys ha establert les bases i ha revertit el grau d’inclinació.
L’altra metàfora és la de l’estruç. Amagar el cap sota l’ala és una expressió bastant habitual que es genera a partir de la idea que l’au en qüestió endinsa el bec i el coll sota terra quan percep un perill amb la pretensió que així tot el cos quedarà camuflat. Ho va descriure Plini el Vell i d’allà deu venir la cosa, tot i que no hi ha cap estudi científic que ho demostri. Més aviat al contrari: l’estruç necessita menjar pedretes i empassar-se sorra per tenir una millor digestió dels aliments. Per això enfonsa coll i bec a la terra. O per cuidar els ous. Però no per fer dissimular.
Notícies relacionadesQue la realitat, no obstant, no ens espatlli dues bones metàfores. La sostinguda inclinació de la torre educativa i el fet de voler pensar que el perill no existeix amb una ingènua i ineficaç maniobra de distracció expliquen l’estat actual de la política en educació. A més, a aquest desgavell s’afegeix el llenguatge burocratès en què, al departament en qüestió, són experts. Hi havia un Consell Superior d’Avaluació que va ser substituït per una Agència d’Avaluació i Prospectiva que ha derivat, vist això, en una Comissió de Coordinació de Proves i Estudis d’Avaluació. Per no parlar de la confusió conceptual i de la neolingua orwel·liana de, posem per cas, la directora general de Currículum i Desenvolupament Professional, que diu que la "incidència tècnica" de les proves de PISA és "un problema de representativitat estadística" i que l’avaluació serà "vàlida, però no representativa".
Quan hàgim deixat d’amagar el cap sota l’ala, quan tinguem un protocol "prou clar i detallat", jo proposaria un examen de comprensió lectora per al 2028. Analitzar amb detall com ens dediquem a embolicar la troca, que aquesta sí que és una metàfora nítida i plausible.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
