Banda sonora de l’estiu

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

Aquest és el mes en què restaurants, hotels, càmpings, xiringuitos, discoteques i tota mena de llocs d’esbarjo treballen a ple rendiment. L’estiu té aquesta curiosa virtut d’alterar els nostres costums: esmorzem tard, l’aperitiu s’allarga i les sobretaules semblen no tenir data de caducitat. El rellotge perd autoritat i mana l’estat d’ànim. Hi ha, no obstant, un fenomen que es repeteix amb precisió sorprenent en molts restaurants freqüentats. Al començar el servei l’ambient resulta agradable. S’hi senten converses en un to normal, i encara s’hi percep la dringadissa dels coberts. Tot convida a pensar que serà un dinar tranquil. Però n’hi ha prou que passin 40 minuts perquè comenci, sense que ningú faci el senyal, un escàndol que corre de taula a taula. Un grup riu amb entusiasme, la taula del costat eleva la veu per fer-se sentir i la següent fa el mateix. En pocs minuts, tot el menjador participa, sense saber-ho, en una singular competició de decibels. El vi, les cerveses i les primeres copes fan la seva feina. El tímid parla més del compte, el xerraire ofereix una conferència i el bromista descobreix que qualsevol ocurrència mereix una rialla monumental. El curiós és que ningú sembla adonar-se que està parlant més alt que al principi. Tots creuen mantenir el mateix to que quan es van asseure.

No sé si hi ha una explicació científica per a aquest fenomen o si simplement les vacances donen curs a la veu. El cert és que passa estiu rere estiu. Potser és una d’aquestes petites tradicions no escrites que anuncien que estem a gust i de vacances: com més gran és l’alegria, més gran sembla ser el volum. Un surt del restaurant saciat pel menjar i el beure i amb l’esgotadora sensació d’haver participat en un totum revolutum tan típicament estiuenc. En certa manera, és bonic veure que l’estiu també té la seva pròpia banda sonora.