La banalització dels incendis

D’incendis n’hi ha hagut sempre, diuen amb una impostada fredor els que neguen l’impacte del canvi climàtic. Hi ha un moment que costa d’identificar, en què els ciutadans deixen de considerar extraordinari un fenomen. Passa quan es modifiquen els comportaments, quan es dona per fet que aquest fenomen es produirà. L’excepcionalitat desapareix quan canvien els hàbits.

Aquest canvi amb els incendis ja es percep. Per exemple, l’impacte que té en termes de commoció i de conversa social és més petit. És la notícia de l’estiu amb la qual ja es compta. Mentre una província combat un front actiu, una altra inicia evacuacions i una altra de més enllà afronta nous focus. Es reparteixen els recursos d’emergència i l’atenció pública. Els incendis no són una anomalia, sinó un element estructural de l’estiu espanyol. Ja formen part del paisatge conversacional.

La conversa política s’adapta a aquesta nova normalitat. Un gran incendi posa en funcionament una maquinària complexa: Protecció Civil, Bombers, Guàrdia Civil, policies autonòmiques, UME, serveis sanitaris, ajuntaments, autonomies, Direcció General de Trànsit, companyies elèctriques, empreses de telecomunicacions... El foc és una prova d’estrès del funcionament de l’Estat i de la societat civil. La mesura de l’èxit no és quantes hectàrees es cremen, sinó com responen les institucions i la mateixa comunitat. Espòiler: si hem de creure el discurs polític, Espanya suspèn sense pal·liatius.

El cas és que en la gestió d’un incendi hi ha desenes d’herois invisibles. Els bombers, és clar. I els voluntaris. Però també qui organitza una evacuació. Qui interpreta els mapes de vent. Qui talla carreteres. Qui garanteix el subministrament elèctric. Qui coordina els albergs. Qui combat les mentides a les xarxes. Coordinar tot això és extraordinàriament difícil.

Aquesta feina es posa sota la lupa d’un discurs partidista irresponsable, que tracta una emergència com una facècia, busca errors i crea problemes per magnificar allò que ningú va poder o va saber fer millor. L’excepció exigeix explicació. La rutina s’interpreta mitjançant plantilles prèviament construïdes, idees preconcebudes i estratègies de comunicació ja dissenyades amb finalitats electoralistes. Els actors polítics arriben amb el discurs preparat abans que cremi el primer arbre. L’oposició ja sap que dirà que el dispositiu és un desastre; el Govern ja sap que dirà que la coordinació ha funcionat; les xarxes ja saben que convertiran cada decisió en una prova d’incompetència.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

La normalització converteix l’incendi en un guió repetit i la conversa es banalitza. Si hem de creure el discurs partidista, totes les administracions, tant és el color polític, són irresponsables i incompetents. I no és veritat. L’acció de govern ha de ser fiscalitzada, sobretot quan hi ha vides en joc, però hi ha una diferència entre exigir responsabilitats i erosionar la confiança en les institucions que prenen decisions extremament complexes sota una enorme pressió. Hi ha un temps per a l’emergència i un temps per retre comptes amb tota fermesa sobre fets i no apriorismes.

No hi ha res que indiqui que la quantitat i virulència dels incendis afluixi els pròxims anys. Que una cosa sigui estructural no vol dir que sigui inevitable. Ser conscients que un fenomen es repetirà no implica que no calgui exigir que se’n redueixin les causes (prevenció forestal, ordenació del territori, gestió del combustible, model d’ocupació de l’espai rural i model d’ocupació de l’espai rural, per exemple). La banalització política dels incendis, però, trasllada el debat al moment de l’emergència, que és on el partidisme creu que pot obtenir rèdit polític: ningú omple les urnes gràcies a l’incendi que no va passar perquè es va saber prevenir. Electoralment, és més rendible el foc que crema. Socialment i políticament, el risc és que el fum electoral ens impedeixi veure el foc que arrasa la nostra conversa pública.