De revolucionari a tirà
No és la primera, ni l’última vegada, que un revolucionari es vesteix de tirà quan arriba al poder. No obstant, el cas de Daniel Ortega, que suma 30 anys com a president de Nicaragua, presenta trets únics, que suposen un toc d’atenció per a molta gent de la meva generació. Entre l’Ortega d’avui, que acaba d’anunciar el final de les eleccions al seu país, i el de 1985, hi ha una tirada que costa d’entendre i, sobretot, de pair, per als que vam viure l’arribada al poder dels sandinistes com un acte de justícia poètica i com un buf d’aire fresc en un món pintat de blanc i negre per la guerra freda. Aquells revolucionaris van arribar a Managua embolicats en una àuria d’autenticitat i frescor que suposava una esperança per a una Amèrica Central saquejada per dictadors. No feia falta ser d’esquerres per contemplar amb cert optimisme el futur de Nicaragua. Ortega no era un marxista. Tampoc ho era Fidel Castro, que ja llavors havia alineat l’Havana amb Moscou, amb la vana pretensió de superar el setge. El Front Sandinista era antiimperialista, per descomptat, i va tenir en Cuba una rereguarda per preparar la caiguda de Somoza. Però també comptava amb el recolzament de poetes com Ernesto Cardenal, o escriptors com Gioconda Belli o Sergio Ramírez, un demòcrata convençut que va arribar a la vicepresidència.
¿Quan es va torçar aquella revolució que havia despertat tants anhels entre els que pensem que es pot ser, alhora, enemic de Somoza, poc amic de l’imperialisme americà i partidari de la democràcia? Va ser un procés de causes diverses; no hauria triomfat si no fos per la convicció d’Ortega i de molts dels seus que eren els salvadors de la pàtria i els altres eren tots reencarnacions del vell despotisme. Tots, inclosa Violeta Chamorro, que va guanyar les eleccions a Ortega dues vegades. Vaig tenir el privilegi de ser a Managua quan va passar per primera vegada i vaig poder veure l’origen del mal. No he oblidat mai la meva trobada amb Tomás Borge, el comandant amb més prestigi entre els sandinistes, la nit electoral. Ja era gairebé de matinada i les primeres dades insinuaven una victòria de l’oposició. Li vaig preguntar què suposaria per a ells. En la resposta que em va donar hi havia el germen del que passa ara: "Nosaltres no podem perdre, perquè seria la fi del món". Quan sortia del ministeri que ocupava Borge per enviar aquesta declaració a l’agència Efe, un funcionari abandonava l’edifici amb un ordinador als braços. Li vaig preguntar què coi feia. "Me l’emporto perquè no se’l quedin els ianquis", em va dir. Ho vaig afegir a la meva crònica. Fer el que sigui per no perdre. Robar si cal. És el que fan Ortega, la seva dona i els seus companys des de fa molts anys. Aquella nit em va servir d’advertència. Sense llibertat, les millors intencions deriven en actuacions que ja no responen al bé comú. És una lliçó per a tothom. També per als que pensen, avui, que la democràcia ha deixat de ser útil.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
