El banquer de l’estrella

Vilarasau va intuir que una entitat que volia créixer, i ampliar els seus territoris, necessitava a més del seu simpàtic nom de guerra, La Caixa, un símbol modern i amb arrelament. Imbatible. Landor, la consultora de Califòrnia, va fer sis propostes, una era l’estrella d’una obra de Joan Miró. Ningú de l’equip directiu hi va creure. Excepte ell. I ja tot llest, mitja volta enrere. Només la utilitzaria l’Obra Social. I quan un influent conseller li va etzibar que no li agradava: "Són coses dels de l’Obra Social". Determinació i cautela perquè, en poc més de dos anys, l’estrella era a totes les oficines. ¿Tindria avui La Caixa la seva indiscutible identitat –fins i tot mundial– sense l’estrella del gran pintor català?

La Caixa que va heretar era un gegant tan sa com adormit. S’havia d’activar i importar talent per créixer i liderar. Va trencar motllos. Va fitxar Ricardo Fornesa, advocat de l’Estat, i Isidre Fainé, llavors un inquiet banquer ja amb història (Atlètic, Banca Jover, Bankunion) per dinamitzar una xarxa que llavors tenia 450 oficines. Més tard a l’auditor Antoni Brufau, avui president de Repsol. ¿Massa talent, amb risc de friccions, a les dues torres de la Diagonal, la nova seu social?

Però el talent va fer possible l’absorció de la Caja de Barcelona, la segona caixa catalana, l’extensió d’oficines no bancàries (només va ser el pròleg) a tot Espanya. Com ha dit Fainé, li agradava "superar els límits" i volia tenir les mateixes capacitats que els bancs. I va apostar fort per les assegurances, cosa que va ser un gran èxit –ho continua sent–, tot i que va costar un important contenciós amb Hisenda. I va començar a invertir en Telefónica, Aguas, Gas Natural, Autopistas, empreses de serveis públics que donen una rendibilitat moderada però segura.

És el que avui, adaptant-se a les circumstàncies i amb Fainé d’arquitecte, ha desembocat en la Fundació La Caixa, la tercera del món; Criteria, el primer hòlding espanyol en capitalització borsària; i CaixaBank, el primer banc espanyol. Impossible sense cervells.

I sense independència. Vilarasau, convençut liberal –devorava llibres sobre empreses, economia i política americana– creia que La Caixa havia de mantenir gelosament la independència. Dur-se bé amb la Generalitat i els governs de Madrid, però: "Estat, a les teves sabates". Així, la substitució en la presidència de Narcís de Carreras per Salvador Millet, abans que Pujol hi volgués intervenir. Després, la de Juan Antonio Samaranch, que obria moltes portes. I hi va haver xocs. A Madrid, amb Josep Borrell. I a Catalunya, més, després de la retirada de Pujol.

La seva identificació amb el projecte Caixa el va dur, quan la crisi bancària, a rebutjar l’oferta del Banc d’Espanya (i del ministre Boyer) de presidir el Banco Hispano–Americano, el cim del poder econòmic de Madrid. José –com li deien la seva dona i els seus fills– no era un catalanista convencional, però sentia que, sense bancs propis i sòlids, Catalunya seria menys.

Notícies relacionades

De sobte, altre cop el mal

ES-Alert, com protegir sense paralitzar

I coneixia Espanya. Enginyer d’Hisenda a Lugo, després va ser un dels joves tecnòcrates –com el seu amic Paco Fernández Ordoñez– que van treballar amb Barrera de Irimo, aquell vicepresident de Franco que va dimitir el 1974. I va ser director general del Tresor. I de Telefónica. ¿Sense Madrid, hauria sabut fer el mateix?

Els seus interessos eren molt amplis. La música clàssica, existencial. I es cartejava problemes de matemàtiques amb el també enginyer Enric Masó, l’exalcalde. I l’entorn familiar, ja que la seva dona, Lola Mitjans, que va ser patrona del MOMA, és filla d’un gran arquitecte, Francesc Mitjans. Sí, entre altres coses, el del Nou Camp.