La UE es juga la credibilitat a Palestina

Si prenem, d’una banda, el que els Vint-i-set fan davant el genocidi que Israel continua perpetrant a Gaza, la imatge resultant és irremissiblement negativa. Sense necessitat de remuntar-nos gaire enrere –ancorats tradicionalment en una xerrameca tan ampul·losa com buida–, n’hi ha prou de recordar la seva actuació des del juny del 2025. Va ser llavors que, després d’aferrar-se a l’habitual "no li consta" malgrat els aclaparadors senyals en contra, la UE va fer públic un informe del Servei Europeu d’Acció Exterior que reconeixia que Israel estava cometent violacions sistemàtiques dels drets humans dels gazians.

En estricta coherència amb els seus propis principis i valors i sobre la base de l’Acord d’Associació UE-Israel, l’article 2 del qual estableix que el respecte dels drets humans és la vara de mesura de les relacions entre els dos actors, el pas següent hauria d’haver sigut la suspensió de tota mena de relacions, atesa la magnitud de la matança. No obstant, quan l’alta representant de la UE per a la Política Exterior i de Seguretat va plantejar als governs dels països membres l’adopció d’alguna resposta –presentant-los nou opcions, de les quals el tancament de relacions era la més dura–, el que va obtenir va ser un ominós silenci. I així fins avui, fent visible la seva incoherència i mostrant-se com un actor polític inoperant.

Però tampoc surten més ben parats els Vint-i-set quan es tracta de revisar el que estan fent mentre Israel porta a terme una annexió cada vegada més indubtable de Cisjordània. A aquestes altures, resulta absolutament clar que l’ampliació d’assentaments i els creixents atacs contra poblacions palestines no responen només a l’odi i les ànsies supremacistes d’alguns ciutadans, sinó que formen part d’una política oficial del Govern més extremista de la història d’Israel. Una política que els seus promotors saben que nega el suposat caràcter d’Israel com una democràcia, però que aprofita el suport explícit de Washington i la passivitat i complicitat tant de la UE com de la pràctica totalitat dels governs àrabs.

Respecte a la Unió Europea, aquesta violació diària dels acords assolits i de la legalitat internacional –convé recordar que tots els assentaments són, per definició, il·legals– només ha portat fins avui a l’anunci de meres sancions personals a alguns colons –qualificats com a extremistes, com si la resta dels 700.000 habitants dels 250 assentaments no fossin igualment incomplidors de la llei–. En concret, al maig, es van aprovar sancions contra els directius de les organitzacions Nachala Settlement Movement, Regavim, Hashomer Yosh i Amana. Una mesura que ni pot calmar la consciència dels que coneixen àmpliament el que passa diàriament a Cisjordània ni, menys encara, aturar una pràctica que busca segar vides i impedir que algun dia hi hagi un Estat palestí viable.

Notícies relacionades

Ulisses contra els Murdokus

Margarita, amb M de missatge

Aquesta notòria falta de voluntat política per actuar de manera coherent i efectiva s’està tornant a posar de manifest actualment en relació amb els debats dins de la UE sobre la possibilitat de prohibir l’entrada en el mercat comunitari dels productes que provinguin dels assentaments. És, sens dubte, evident que aquests enclavaments aberrants no formen part de l’Estat d’Israel; per tant, no haurien de poder beneficiar-se de l’avantatjós règim comercial que Brussel·les atorga a Tel-Aviv en el marc de l’esmentat Acord d’Associació. A la pràctica, no obstant, és un fet àmpliament conegut que, incomplint les seves pròpies regles, la UE permet des de fa anys que aquests productes arribin al seu mercat sense cap problema.

L’espectacle vergonyós d’aquests dies, amb una UE que no és capaç d’aprovar i aplicar una prohibició tan elemental –només Bèlgica, Espanya, Irlanda i els Països Baixos ho han fet a títol individual–, buida de contingut el seu plantejament formal a favor de la creació de dos estats. Penós i tràgic sense remei.