Niubó a la diana

De tant en tant seria bo que ens féssim una pregunta, la resposta de la qual hauria d’estar instal·lada en el subconscient col·lectiu, però que la realitat demostra que està oblidada: què és un polític? Segons el diccionari, es tracta d’un "individu que s’ocupa dels afers públics i de la presa de decisions en grups humans". O, dit de manera menys acadèmica, es tracta d’un personatge que, per les seves qualitats, els ciutadans decidim que es dediqui temporalment a la res publica, és a dir, als afers que ens atenyen a tots. Nosaltres el posem i el traiem i, pel camí, només cal esperar que faci la feina de gestió que li hem atorgat. En resum, un polític no té "el dret", sinó l’honor de ser-ho, és un funcionari d’alt rang, un encarregat, un administrador, fins i tot un líder, però no és ni un messies, ni un reietó. En conseqüència, quan un polític no serveix per al càrrec que li hem atorgat, ha de marxar a casa, talment ho faria un alt dirigent d’un consell d’administració. I, en fer-ho, dignifica el càrrec, el sistema i la societat que l’havia escollit.

Quan, ben al contrari, el polític converteix el seu càrrec en sou mensual, s’aferra a la cadira amb furiosa persistència, ignora els senyals que marquen la seva ineptitud, i roman al càrrec sense assumir la responsabilitat, aleshores el sistema es danya seriosament i la societat que l’escull deixa de creure en ell. És aquí on l’antipolítica fa forat i els mercaders de la demagògia fan l’agost. No hi ha cosa més terapèutica per a la democràcia que una dimissió responsable, com no hi ha res més insà que una permanència irresponsable en el càrrec.

L’exemple de la consellera Esther Niubó és de manual. En menys de dos anys ha estat el centre de tres escàndols polítics, la mala gestió dels quals ha derivat en una situació preocupant i/o conflictiva. El primer, el caos en l’adjudicació de places de mestres, just fa un any, que va derivar en la paralització total del procés i l’obligació de reiniciar l’adjudicació de les prop de 57.000 vacants. La seva mala gestió va perjudicar milers de persones. La segona polèmica, l’enorme desgavell del curs escolar d’enguany, a causa de la seva incapacitat per respectar els sindicats majoritaris i arribar als acords pertinents, cosa que va significar la seva reprovació al Parlament. Novament, doncs, milers de persones (entre mestres i famílies) foren afectades. Aquest desgavell, per cert, està obert i promet continuar amb la represa escolar. I ara ens assabentem de la tercera polèmica, l’escàndol de les proves PISA. Un escàndol que empitjora amb la mala praxi d’amagar la informació durant mesos (l’OCDE ho havia comunicat al Ministeri el mes de març), per pur tactisme polític.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

A partir del coneixement públic de l’escàndol, l’intent de la conselleria de vendre el fiasco com un problema tècnic és senzillament inacceptable. Ans al contrari, és evident que ha calgut una cadena d’errors perquè es produís el desastre. Sabem, per exemple, que fa dècades que les proves PISA tenen uns protocols molt específics, i incomplir-los només es pot produir de manera deliberada, cosa que deriva en una pregunta delicada: hi ha hagut la intenció de maquillar els resultats excloent els alumnes més fluixos? Per què la Generalitat va excloure el 23% dels alumnes de la mostra, si l’OCDE marca un màxim del 5%? I, per què varen fer una selecció que incloïa un percentatge superior al normal de centres d’alta complexitat? I per què no va saltar el filtre del 5% i es va enviar la mostra a l’OCDE que inevitablement la rebutjaria? Ningú de la conselleria no va verificar la mostra abans de remetre-la? Com és possible que enviessin la mostra amb 1.909 alumnes, quan l’exigència és arribar als 2.500? I així, fins a esgotar les interrogacions i… la paciència.

Ha estat un literal desastre, el tercer que acumula una consellera que, sens dubte, ha arribat al límit de la seva capacitat en un temps rècord. No sols està cremada com a responsable de la conselleria, sinó que ha aconseguit el trist títol de ser la pitjor consellera del ram en la història democràtica. Per què es manté en el càrrec si ha demostrat sobradament la seva ineficàcia? És aquí, justament aquí, on neix l’antipolítica: quan no és percebuda com un servei per a la societat, sinó com un pla de pensions.