Dues imatges per a la història

La sentència del TJUE emparava de manera clara la normalització política, el diàleg, la convivència..., valors més que necessaris per afrontar els grans reptes compartits d’Europa. I més en aquests moments, quan el món viu guerres de conseqüències globals i lideratges com el de Trump, que qüestionen consensos que han sostingut l’ordre internacional durant dècades.

El missatge també val de portes endins. Espanya continua sent un país polaritzat, travessat sovint per una fúria política que sembla condemnada a marcar el nostre futur immediat. Però tant la sentència del TJUE com la imatge de la selecció espanyola apel·len, cada una a la seva manera, al diàleg, al joc col·lectiu i per força d’una sobirania compartida que també s’expressa en iniciatives sobre l’habitatge com Mayors for Housing.

Europa afronta ara un debat decisiu: com preservar la sobirania en un món complex, dominat pels Estats Units i la Xina. En va parlar Enrico Letta a Euronews, i la conclusió de l’ex primer ministre italià és contundent: aferrar-se només a la sobirania nacional equival, en la pràctica, a regalar poder als grans blocs globals. En aquest escenari és important la capacitat autònoma de resiliència d’Europa.

Europa no és feble per falta de talent, de recursos o d’estalvi, sinó per la seva fragmentació. I aquí hi ha la paradoxa: la UE representa prop del 17% del PIB mundial, comparable al dels grans actors globals, però aquest pes econòmic no es tradueix en influència financera. En els mercats de renda variable, les empreses nord-americanes concentren més del 60% del valor borsari invertible del planeta, davant tot just un 10-11% de les europees. Això significa que bona part de l’estalvi europeu acaba finançant la innovació i la indústria d’altres, en comptes de l’economia pròpia.

Per això, Letta defensa una unió entre l’estalvi i la inversió que converteixi aquesta enorme capacitat financera europea en innovació, indústria i autonomia estratègica. La crisi respecte de Groenlàndia, amb les pretensions de Washington sobre el territori danès, evidencia fins a quin punt Europa depèn de decisions preses fora de les seves fronteres. Per això ens calen totes aquestes fortaleses.

Espanya, mentrestant, ha ofert aquests dies una imatge clarament renovada. La selecció va guanyar el Mundial gràcies a la disciplina col·lectiva, el talent compartit i la diversitat; futbolistes com Lamine Yamal o Nico Williams simbolitzen una Espanya plural, oberta i segura de la seva identitat. Aquesta imatge es reflecteix també en el pla internacional: la normalització de les relacions amb Mèxic, amb la visita de la presidenta Sheinbaum; el paper creixent d’Espanya com a pont entre Europa i Amèrica Llatina, o el protagonisme de Barcelona a la Fira FIL de Guadalajara dibuixen un país capaç de construir aliances, reconèixer errors i actuar com a interlocutor fiable.

Notícies relacionades

Ulisses contra els Murdokus

Margarita, amb M de missatge

El 2017, Espanya exportava una imatge de fractura; el 2026, projecta solvència institucional, pluralitat i estabilitat, malgrat la polarització que alguns ens volen imposar.

En un món marcat pels grans blocs, la sobirania efectiva es construeix unint esforços. Com en el futbol, quan l’estrella és el col·lectiu, les possibilitats de competir amb els millors augmenten extraordinàriament. Europa n’hauria de prendre nota. I la política espanyola, també.