No és com a la tele

Tampoc podem sentir en tota la seva dimensió la tragèdia dels incendis a Espanya. I això que tenim testimonis, experts que donen claus del que ha passat i del que podem canviar. Vídeos i fotografies, mapes que traslladen les hectàrees cremades a les muntanyes d’Àvila a escenaris més coneguts, i que ens intenten donar la dimensió més ajustada possible a la realitat. Evacuacions massives, d’una banda, confinaments inèdits, de l’altra, han restringit la llibertat de moviment de desenes de milers de persones i els poliesportius habilitats per atendre les persones desplaçades ens remunten en la memòria a hospitals de campanya durant la Covid, campaments davant desastres naturals per huracans als Estats Units, pel·lícules de desastres de la factoria de Hollywood.

Escoltar veïns i bombers assetjats pel foc posa la pell de gallina. Ser un d’ells és una altra cosa. El que veiem i o ens expliquem és tot just una fracció del que viuen els que perden casa seva, el seu paisatge, la seva rutina, les certeses.

Notícies relacionades

Entre el rearmament i la pau

Prendre’s seriosament Aitana

Ens queixem, amb raó, que es legisla en calent, empesos per les vísceres més que pel sentit comú. Però davant desastres com aquests, alimentats per l’accelerada de la crisi climàtica, ja no n’hi ha prou amb ser temperat. Potser cal precisament això: un impuls decidit, que deixi de banda les trinxeres, que transformi la impotència en acció.

Perquè milers de persones ja han sigut convertides en nòmades a la seva pròpia terra. I potser és moment, d’una vegada, de prendre’ns seriosament el que està en joc.