Deixem la testosterona

Per començar: mesurar la testosterona en una sola anàlisi enlloc d’un seguiment al llarg del temps (com totes les hormones, no manté uns nivells constants). O assumir que hi ha una xifra òptima de testosterona per ser soldat. O, potser la pitjor, la simplificació que és l’equiparació de la quantitat de testosterona a la sang a la força, la valentia, la resistència i la capacitat de lluitar. Alguns crítics han pintat una imatge dels soldats testosterònics com animals incontrolables que aniran assetjant tot el que se’ls posi al davant, que tampoc és el cas. Les agressions sexuals, per desgràcia habituals en entorns militars, tenen més a veure amb la cultura que amb les hormones, com tota la resta.

És tràgic que Hegseth fomenti aquesta imatge del soldat perfecte, més deutora de l’esfera dels gymbros (com s’anomenen els col·legues de gimnàs, grans fans precisament de les injeccions de testosterona), d’arrel principalment estètica, que de dades fiables sobres les necessitats d’un exèrcit modern. Si ens hem de basar en com funcionen les guerres que hi ha actualment en marxa, com la d’Ucraïna, sembla que els diners que es volen gastar en hormones estarien més ben invertits en reforçar l’inventari de drons, que al final són els que fan millor la feina bruta. La tradicional guerra de trinxeres, que potser sí que es podria beneficiar de soldats dopats, fa molt que ha passat a la història.

Com passa amb altres idees pseudocientífiques, aquesta està construïda sobre un fet real: amb l’edat, els nivells de testosterona disminueixen. Certament, hi ha discussions científiques sobre si tindria sentit una teràpia de reemplaçament hormonal (HRT, per les sigles en anglès) per a millorar els símptomes de l’envelliment en homes. Al cap a i la fi, l’HRT és un tractament habitual en dones, que sovint reben estrògens i progesterona a partir de la menopausa, però en homes encara no sabem quins beneficis i efectes negatius a llarg termini podria tenir. Fan falta més assajos clínics. I mai s’han usat per millorar homes joves.

I aquí ve el que potser és el punt més preocupant d’aquest despropòsit: el que defensa Hegseth és un gran experiment. No ens enganyem per la pretesa capacitat de decisió dels voluntaris: la pressió que tindran de l’entorn per acceptar els suplements farà que perdin tot tipus d’autonomia. I així, hi haurà un nombre important de soldats prenent una substància que no sabem quins efectes tindrà en el seu cos (impotència i trombosi són alguns dels riscos coneguts). No cal anomenar els principis ètics que es carrega aquesta idea.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

Tot plegat és un altre símbol de la buidor d’alguns lideratges populistes, que prenen decisions de cara a la galeria en lloc de basar-se en les opinions dels experts. S’està veient en tots els camps, des de l’exèrcit fins a l’economia, passant també per la ciència, en què ja s’ha discutit molt sobre les ingerències del govern Trump en decisions que haurien de ser principalment acadèmiques, és a dir, traient conclusions raonades a partir d’informació sòlida analitzada pels que en saben més del tema.

L’error és sempre el mateix: voler fugir del mètode científic (observació, hipòtesi, experimentació, anàlisi de resultats), que és l’únic algoritme que sabem que funciona per acostar-nos a la veritat. Costa d’entendre aquesta prevenció patològica que tenen aquests personatges a tot el que els sembli massa intel·lectual, fins i tot tenint en compte el seu complex d’inferioritat davant tot el que no poden controlar. No sabem quant durarà aquest regnat de la ignorància als Estats Units i a tots els països que els estan seguint l’estela, però les conseqüències de ben segur seran duradores. Estem fent tantes passes enrere, que tardarem a poder tornar a avançar.