Aquesta guerra no té solució militar

Mentre som feliços després de guanyar el Mundial i afegir una estrella a la samarreta i mentre Rodríguez Zapatero continua avergonyint-nos, la saviesa popular afirma que no hi ha situació dolenta que no sigui susceptible d’empitjorar, i això s’aplica a l’expresident i també a l’estret d’Ormuz, convertit en el centre del conflicte entre els EUA i l’Iran. Enrere han quedat altres exigències com el canvi de règim a Teheran, la seva política nuclear, l’arsenal de míssils, o el seu suport a grups afins que incendien la regió. La ironia és que l’objectiu central de Washington és avui reobrir l’estret d’Ormuz a la navegació, és a dir, tornar a la situació que hi havia abans que Trump i Netanyahu llancessin el seu insensat atac contra l’Iran. El que es diu fer pa amb unes hòsties.

Durant els cinc mesos que acumula un conflicte que segons Trump s’hauria d’haver resolt "en dies" i després "en quatre o sis setmanes", l’Iran s’ha adonat que té a la seva disposició una arma molt més poderosa que la nuclear que és, precisament, el control d’aquesta via d’aigua per on transita, entre altres coses, el 20% del petroli i gas que consumeix el món. I aquesta carta no la deixarà anar. El trànsit per l’estret d’Ormuz s’ha tornat a reduir pràcticament a zero després de repetits atacs aquests mateixos dies, amb el consegüent rebuig d’armadors i capitans a posar en risc els seus vaixells i les vides dels tripulants. La conseqüència és que el preu del petroli que estava a 60 dòlars va arribar a 110 a l’iniciar-se el conflicte, va baixar després a 73 amb la treva i ara torna a superar els 100 amb tendència a continuar pujant perquè els houthis, aliats de l’Iran, s’han afegit a la festa tancant per als vaixells de l’Aràbia Saudita l’estret de Bab el-Màndeb –la Porta de les Llàgrimes–, per on desemboca el mar Roig a l’oceà Índic i per on transita el 12% del comerç mundial. És també la via alternativa utilitzada per Riad per exportar el petroli que no pot treure per Ormuz i que suposa un 5% més del consum global. De manera que, en aquest moment, si els houthis se surten amb la seva, el món es veurà privat no només del petroli que transitava per Ormuz, ja tancat per americans i iranians, sinó també del que ho feia per Bab el-Màndeb, que ara només podrà sortir pel canal de Suez. I el comerç entre Europa i Àsia haurà de vorejar el continent africà. ¡Tot bones notícies!

Els houthis estan enfadats amb l’atac a l’aeroport de Sanà, on havia d’aterrar una delegació que tornava de l’enterrament a l’Iran del líder suprem Ali Khamenei i de la seva família, assassinats per Israel el primer dia de la guerra. Aquesta és la seva excusa, tot i que la mala relació entre l’Aràbia Saudita i els houthis ve de lluny, del tractat de Tàïf de 1932 pel qual la primera es va quedar amb un territori que el Iemen reclama des d’aleshores. Les coses es compliquen més, perquè els saudites són sunnites i els houthis són xiïtes i perquè Riad ha intervingut en la guerra civil del Iemen en contra seva.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

Els EUA i l’Iran ataquen objectius militars però també civils (ponts, ferrocarrils, aeroports, centres de dades) que poden ser crims de guerra que serien molt pitjors si, com amenacen, bombardegen també plantes dessaladores que són absolutament vitals en llocs on no hi ha aigua potable (ja se n’ha fet malbé una a Kuwait). Milers de persones podrien morir de set. Un altre risc és que ataquin les grans infraestructures energètiques de la regió, i que provoquin danys que costi anys reparar. Si així passés, l’estrangulació actual del petroli i el gas, que encara confiem que sigui temporal, podria convertir-se en una cosa més duradora i amb conseqüències molt pitjors, perquè ara no tenim les mateixes reserves estratègiques o la capacitat d’incrementar la producció que teníem abans que esclatés aquest conflicte.

Així que, en vista que aquesta guerra no sembla tenir una solució militar (tret de "tornar l’Iran a l’edat de pedra", com en el seu dia va suggerir Trump amb delicadesa), seria desitjable que americans i iranians negociessin un alto el foc, es posessin d’acord d’una vegada per sempre i deixessin de complicar-nos la vida als altres.