Almenys, recordar

Gaza segueix sent-hi. Cada vegada més minvada, cada vegada més exhausta, cada vegada més atrapada. Els duels s’acumulen i ni tan sols hi ha espai per plorar-los. L’Exèrcit israelià està construint un gran mur d’arena de diversos metres d’altura que divideix Gaza. La barrera separa la part que controla Israel i la que va quedar en mans de Hamàs després de l’alto el foc de la tardor passada. Es diu Línea Amarilla, pels blocs de formigó pintats d’aquest color que la delimiten. També podria denominar-se vermella, per la sang palestina que cada dia continua vessant. O negra, pel seu futur. Israel no deixa de superar el límit marcat. Avui, ja ocupa més del 60% de la Franja de Gaza. Cada metro guanyat és un metro de desolació i abandonament forçat per als palestins. Rere el mur, s’amunteguen dos milions de persones.

Notícies relacionades

De sobte, altre cop el mal

ES-Alert, com protegir sense paralitzar

Durant dos anys, vam veure tots els horrors possibles. Bombardejos inclements, infraestructures i barris residencials esfondrats, fam provocada, centres de salut i professionals sanitaris atacats sistemàticament, assassinats massius de periodistes, detencions arbitràries, tortures generalitzades i jocs perversos: èxodes forçats i continuats al no-res, atacs en punts de repartiment de menjar, els caps dels nens convertits en dianes... Un genocidi testificat per múltiples organitzacions, des d’organismes de l’ONU fins a Amnistia Internacional, Human Rights Watch o Metges Sense Fronteres. Entre la indignació, les excuses, la indiferència o la complaença vam veure la grotesca i humiliant fabulació de Trump per al futur d’aquesta terra que agonitza: una Gaza renascuda i convertida en un resort de luxe. Els nens gazians d’avui, si sobreviuen, potser acabaran servint taules o netejant hotels a les terres que van ser dels seus avantpassats. Nens gazians... ¿quants sobreviuran? Habiten una àrea fantasmal superpoblada de cossos consumits, runa, plagues, amb el sistema sanitari col·lapsat i sense gairebé medicaments, aliments ni accés a l’aigua potable.

Arriba agost, mes vacacional per excel·lència. Acabem un curs en què hem après que un Estat que presumeix de la seva democràcia està cometent un genocidi amb el consentiment de bona part de les democràcies del planeta. Aquest mur, que no para de créixer, s’aixeca sobre les joguines trencades de la infància, el col·lapse de la justícia internacional i el somni esmicolat d’un món en pau. Sobre aquest mur s’eleva la barbàrie, i potser ja hi sumem nits sense ni tan sols adonar-nos-en.