Washington i Madrid

Trump, després dels intents fallits de negociar amb l’Iran, ha tornat a les seves bogeries. Torna a posar tarifes aranzelàries, per desafiar el mateix Suprem del seu país. Però el pitjor és que l’estret d’Ormuz continua tancat. Trump volia espantar l’Iran, però els aiatol·làs no són ni raonables ni veneçolans, i les hostilitats s’han agreujat. A més, els houthis –aliats de l’Iran– amenacen de tancar el pas al petroli saudita a la desembocadura del mar Roig, fins ara un respir al tancament d’Ormuz. I el preu del petroli ha tornat a passar la barrera dels 100 dòlars quan amb la treva va baixar a 70, després d’un pic de 125 a l’inici de la guerra.

Les expectatives econòmiques s’han tornat a enfosquir. La crisi de maig i juny no va arribar a màxims perquè hi havia la impressió d’"una solució" i perquè es van alliberar moltes reserves de petroli. Però ara la crisi sembla que durarà, les reserves no són pas eternes, hi pot haver escassetat a la tardor i el preu del gas natural s’ha enfilat. La tardor econòmica sembla més tardorenca, i si la inflació no es controla –és més a prop de 4% que no pas de 2%, l’objectiu dels bancs centrals– aquests hauran d’apujar els tipus d’interès i l’economia –estancada en una gran part d’Europa– empitjorarà.

A Amèrica el preu del galó de benzina ha tornat a sobrepassar 4 dòlars, fet que complica a Trump les eleccions del novembre. I el seu equilibri emocional. Més greu, el deute sobirà, amb què els estats financen el seu dèficit, ja s’ha encarit i dificulta la gestió dels governs. El bo americà a deu anys ha passat del 4%, abans de la guerra, al 4,70%. I igual a Europa. El bo alemany voreja el 3,20% –el més alt des del 2011– i França i la Gran Bretanya estan acotades amb el bo francès al 4% –pitjor que Grècia– i l’anglès al 5%. Pèssima notícia per al nou primer ministre del Labour, que necessita despesa social per recuperar alè electoral.

La gran pregunta. ¿Pot sobrepassar els límits de la guerra, Trump? Esperem que no, però avui és més possible que abans de l’Iran, quan Ormuz era obert.

¿I Madrid? Aquí només podem prendre mal els espanyols. El bo del cas és que, com que Espanya creix més, el bo a deu anys està en el 3,65%, molt per sota del 5% de la Gran Bretanya, quan el deute sobre el PIB és igual (102%). Tenim més marge. La part dolenta és el bloqueig. El Govern no té majoria i dijous va perdre per segon cop –contra el PP, Junts i Vox– la votació del sostre de despesa, clau per als pressupostos. ¡Tota una legislatura sense pressupostos! Però el PP tampoc (Vox i Junts són incompatibles per a l’operació) pot guanyar una moció de censura.

I el cas Zapatero –les seves explicacions a TVE van convèncer poc– esquerda la confiança en les institucions i el crèdit socialista. Però –increïble Sánchez resisteix. Diumenge al vespre era a Nova York a la copa del món, dilluns al matí a Alger, a la tarda a Madrid rebent la selecció, dimarts va veure com el famós jutge Peinado retenia el passaport a Begoña, dimecres a València, al costat d’Hereu, en la signatura del rellevant acord entre Ford i un fabricant xinès per revitalitzar Almussafes.

Notícies relacionades

De sobte, altre cop el mal

ES-Alert, com protegir sense paralitzar

I dijous va aconseguir treure dues votacions. Amb Junts i l’abstenció del PP (¿que no està tot trencat?), la pròrroga dels ajuts davant la crisi. I la del quitament del deute autonòmic, de 83.000 milions –Andalusia, Catalunya, València i Madrid en seran les grans beneficiàries– amb el vot de Junts. ¿S’obre, així, la porta al nou model de finançament autonòmic, en què Puigdemont s’haurà de definir? I queda el decret de lloguers. Casar Junts i el PNB amb Podem seria un autèntic miracle.

Però sense pressupostos del 2027, sense eleccions amb un resultat mitjanament operatiu –no gens segur– i amb una economia mundial pitjor, Espanya –i la pau social– podrien patir. Sánchez i Feijóo no volen veure les orelles al llop. La sort és que cap dels dos és Trump.