¿Per què mobilitza més un Mundial?

U. Ens movem per emocions i sentiments de pertinença. Aquí, un país. I en l’esport hi ha totes dues. Als noranta minuts de partit desapareixen les diferències que ens separen. Som part d’un grup al qual sentim que pertanyem. Per això diem "hem guanyat el Mundial", tot i que no trepitgem el camp. El futbol planteja un conflicte simple. Els problemes socials plantegen, en canvi, dilemes morals. I no tothom vol qüestionar-se. El gol entra primer per l’emoció. Les causes socials requereixen primer raó i només després emocionen, si el relat transforma una xifra i un prejudici en un rostre humà.

Dos. El cervell busca recompenses ràpides. Un partit de futbol té regles clares i un final. Les causes socials són llargues i complexes. No es resolen en 90 minuts. Requereixen anys. I el nostre sistema de motivació funciona més bé amb resultats clars. Per exemple, davant el nou pic de crims masclistes a l’estiu, demanem què ha fallat, però no assumeix responsabilitats ningú. Sense resposta és més complicat transformar la indignació en acció col·lectiva.

I tres. En un partit o concert, la gent s’abraça, canta o plora, sentiments bàsics. En les causes socials hi ha tristesa, indignació o por. I no podem pas viure sempre així. Per això, davant notícies de guerres, violència o catàstrofes, el nostre cervell es protegeix per no col·lapsar emocionalment. Però també hi ha una construcció social i cultural. Aquests anys, la col·lectivitat de molts moviments socials, inclòs el feminisme, s’ha dinamitat des de fora i des de dins. Parlar d’aquests temes pot acabar amb estigmes o cancel·lacions. I aquestes causes s’han deshumanitzat en una mar d’opinions. I així, la falta d’empatia guanya per golejada, amb un "això no és assumpte meu". I més en violència masclista, en què encara es pensa que no és un assumpte estructural sinó un afer privat.

Denunciem el lleu interès informatiu dels últims feminicidis. Però els estereotips es poden combatre des d’altres espais. Entre d’altres, l’esport. Milers d’infants han vist al camp que el lideratge també consisteix a confiar en altri. Que un equip funciona si tots s’uneixen per sobre de les diferències. I han vist una cosa valuosa en una època de retorn del mascle: que la majoria dels espanyols no responien ni a empentes, a entrades dures o a la tensió. Van triar jugar abans que convertir la violència en espectacle. I en una època tan mancada de valors, cal aferrar-se a aquests gestos.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

El futbol demostra que sabem construir un nosaltres. El veritable camp de joc no és mai a la gespa. Sempre és en la forma com triem mirar l’altre.

Al final, el que ens defineix no és qui derrotem, sinó qui som capaços de reconèixer com a igual.