Desperfectes
Ascensió de Zapatero
La reconversió de Zapatero en far moral s’estudiarà a les escoles d’arquitectura i als tallers d’il·lusionisme. Hi ha hagut sempre una fragilitat en el trànsit polític de Zapatero. Ho confirma allò que se’n diu el seu llegat, construït amb elements de ficció: nous drets, final d’ETA, crisi del 2008, bonisme i Aliança de Civilitzacions, llei de memòria històrica, intensa acollida d’immigrants, LOE, segon Estatut català, política econòmica evasiva, més de cinc milions d’aturats. Només el salva argumentar que la seva principal aportació ha estat legitimar el sanchisme amb una eloqüència de tribú que somriu gairebé a tothom. El seu segon mandat va quedar malfet per la crisi econòmica del 2008, que el seu Govern va negar i que encara cueja.
La caiguda de Rodríguez Zapatero ha extremat les contorsions del PSOE, que fins ara no accepta les investigacions de la UDEF i les imputacions del jutge Calama. Després de Santos Cerdán i Ábalos, el que quedava del tallafoc de Ferraz es va consumir en unes hores quan aparegueren les joies a la caixa forta de Zapatero. Tot i així, queden socialistes que apel·len al far moral, com a seguidors d’un cisma per absència de Pontífex, cosa que és un dèficit de lideratge per part de Pedro Sánchez.
Després de la dimissió d’Almunia l’any 2000, ni el més encertat dels augurs va preveure que, encara que portés anys al seu escó i enjardinant el PSOE lleonès, aquell diputat desconegut podria trastocar el transcurs evolutiu del PSOE i convertir-se en l’agent d’un enfonsament econòmic general. Al PSOE li feia falta una veu renovada i va semblar que ho seria. Però amb ell va arribar el zapaterisme, un estadi polític que s’allunyava de les previsions de renovació d’un PSOE que encara circulava pel carril socialdemòcrata.
El Zapatero governant va ser un director d’orquestra que es demorava concert rere concert en un allegro joguiner i fraternal per no complicar-se la vida en els passatges dramàtics. Potser confiava en una mena de pacte fàustic per seguir així, però ni els mercats, ni el Banc Central Europeu ni l’FMI el van secundar, ni els sindicats –als quals va nodrir de dosis desproporcionades de pau social–. Haver anunciat les reformes tard i malament només va ser la primera part: en la segona, les reformes no s’especificaven, faltava concreció i ho advertien l’OCDE i els controls de l’eurozona.
Amb aquests antecedents, per convertir Zapatero en un fanal caldria esperar l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa. Com que el felipisme no recolzava Sánchez, la solució consistiria a donar una descàrrega de megawatts a Zapatero perquè acompanyés el sanchisme amb la seva llum moral. Aleshores es va aficionar a la Xina i al chavisme.
Algú, de manera inadvertida, li va dipositar unes joies fastuoses a la caixa forta del seu despatx. Això incomoda tant que el millor és negar-ho. A Zapatero li queda un recurs màgic: en la medicina de bruixeria de fa segles es considerava que ingerir pedres precioses polvoritzades tenia efectes curatius. Els efectes col·laterals són un risc, però per no deixar de ser far moral s’ha de fer algun sacrifici.
