Trump torna a atacar

Després de reclamar constantment el Nobel de la Pau, Donald Trump torna a atacar. En el front comercial fent servir els aranzels, la seva arma favorita, i en el militar amb els nous bombardejos a l’Iran

Des que es va trencar el fràgil alto el foc que només servia a totes dues parts per guanyar temps, ja fa 14 nits consecutives de bombardejos sobre instal·lacions militars iranianes per reduir la seva capacitat d’impedir el trànsit marítim per Ormuz. L’amenaça d’atacar infraestructures civils no sembla aturar la resposta iraniana, que ja afecta les instal·lacions i les vides americanes a la regió. Mentrestant, a l’ombra d’aquest conflicte, Netanyahu continua la neteja ètnica a Gaza i Cisjordània.

Torna a sorgir l’amenaça d’una crisi energètica, fins ara més petita que no es temia. El món estava més preparat que durant la crisi del 1973, amb més reserves, més energies alternatives i altres rutes des de l’Aràbia al mar Roig. El 73, el petroli representava el 50% de la demanda energètica mundial i avui només el 30%. Malgrat això, la quantitat de petroli consumida s’ha doblat perquè la demanda energètica ha continuat creixent. Els preus del petroli, enormement sensibles a l’amenaça d’interrupció de subministraments, ja han tornat a 100 dòlars per barril. I la nostra dependència del petroli continuarà perquè encara avui un terç de la inversió mundial en energia va als combustibles fòssils.

La benzina ha pujat i pujarà més que el petroli, perquè quan omplim el dipòsit no comprem petroli sinó productes obtinguts del seu refinament. I avui hi ha més escassetat de capacitat de refinament que de petroli. S’estima que el món ha perdut el 10% de la capacitat del refinament. Per això, els productes derivats són més cars que els de la matèria primera. En part, perquè Ucraïna ha estat bombardejant amb èxit les refineries russes. I Rússia ha passat de ser una gran exportadora a haver d’importar combustibles i, a més, a racionar-los.

Tot i que l’estret d’Ormuz es torni a obrir, l’escassetat no es resoldrà immediatament perquè es triga a augmentar la capacitat de refinament. No és tan fàcil com assegurar la llibertat de navegació per un estret que ja ha demostrat ser enormement difícil.

Per continuar una guerra en què es reconeix haver gastat 35.000 milions de dòlars, i que es calcula que ha costat a l’economia americana més de 100.000 milions en costos directes i indirectes, Trump demana un augment superlatiu del pressupost militar. Sense saber gaire bé quins objectius tenia quan la va començar ni tampoc com la pensa acabar. Però els diners no ho resolen pas tot o, com a mínim, no pas de manera immediata. L’esgotament ràpid de les capacitats de bombardeig i de defensa antiaèria dels Estats Units i dels seus aliats de la regió no es podran refer tan ràpid com es vota un pressupost. I això afecta de retruc Ucraïna, que hauria rebut una part d’aquestes capacitats mentre la seva població continua suportant els bombardejos massius de Putin.

Notícies relacionades

Drets infantils vulnerats

Auge del llibre, i en català

En l’altre front de guerra, els nous aranzels que Trump acaba d’anunciar també contribuiran a apujar els preus. Després que el Tribunal Suprem declarés inconstitucionals els seus aranzels universals i el deixés sense la seva principal arma econòmica, el seu equip ha buscat a tota velocitat lleis que li permetin reimposar aranzels sense passar pel Congrés. I per fer-ho han usat un sistema complicat, el de la secció 301 de la llei de comerç de 1974, que permet sancions aranzelàries contra països que tinguin pràctiques comercials "deslleials", com el "treball forçós", que són perjudicials per a l’economia nord-americana.

El plantejament és incoherent i difícilment s’escaparà del control judicial. Per exemple, tot i les nostres estrictes lleis laborals, la UE figura en la llista, però no la Xina, segurament el país amb més treball forçat documentat, perquè ja té aranzels propis que són més elevats. Res, doncs, a veure amb la lluita contra el treball forçat, que seria benvinguda, i a la qual els EUA mai han parat atenció, sinó com un instrument més del joc geopolític de Trump. Un joc perillós per al món sencer.