De l’aire condicionat al foc

Dels incendis se n’aprèn, diuen. Aprenem a confinar-nos, a mirar amb naturalitat el mòbil quan salta una ES-Alert, a seguir instruccions de Protecció Civil com qui va assumir al seu dia el toc de queda o la mascareta. Hem incorporat l’emergència a la rutina amb una rapidesa inquietant, només que el coronavirus va passar, i l’escalfament global només continuarà.

Ahir era el vent el que amenaçava de convertir l’incendi en un megaincendi de tres caps. Avui són els esclafits tèrmics, ahir desconeguts i ara gairebé familiars, els que conviuen amb calamarsades exprés, tempestes elèctriques i llengües de pols sahariana.

De manera paral·lela, Barcelona es prepara per simular d’aquí a un any un episodi de calor extrema i avança en mesures com subvencionar en un pla de quatre anys la instal·lació d’aire condicionat en unes 20.000 llars que ara no tenen aquest confort climàtic. Sobre el paper, sona a política útil, tot i que a la pràctica ens fa mirar un parc immobiliari rígid i un mercat del lloguer en què qui té el pes de la responsabilitat i les decisions no és pas el llogater, el qui pateix la calor.

Notícies relacionades

Ulisses contra els Murdokus

Margarita, amb M de missatge

Perquè aquesta és una altra lliçó incòmoda: amb la ventilació encreuada ja no n’hi ha prou. Quan l’aire és foc, els experts recomanen tancar, abaixar persianes, aïllar-se de l’exterior. Exactament el contrari del que durant anys vam entendre com a sentit comú climàtic.

La pregunta, llavors, ja no és si estem preparats per al que ve, sinó si assumim d’un cop que el que ve ja és aquí. I que adaptar-se no pot ser només resistir més bé la calor, sinó repensar com vivim, qui paga aquesta adaptació i qui en queda fora.