Obituari
Que bo que ets, Albert
Albert Romero /
Visito molt poc el meu compte de Facebook, potser un cop al mes, i l’altre dia, quan vaig entrar-hi, al perfil de l’Albert Romero hi deia: "M’he mort ahir 19 de juliol, una mica abans de mitjanit i mentre dormia. Le temps passe. Us desitjo una vida llarga, amb amics i salut". A sota, una foto en blanc i negre de l’Albert feta a París el 1980, amb un gat als braços. Si només fos pel text, hauria pensat que era una broma seva, herència juganera de la seva etapa situacionista, però pels comentaris dels amics vaig entendre que era de debò. L’Albert Romero tenia 76 anys i, si vostè no és de Reus o no coneix una mica l’escena cultural gràfica de l’últim mig segle a Barcelona, és possible que no sàpiga qui era. El que és segur és que en algun moment es deu haver fixat en les seves creacions com a dissenyador gràfic, realitzades sempre junt amb el seu germà Jordi. Són molts anys de fer cartells, logotips i il·lustracions d’aquells que veus sense mirar (i et plauen sense estridències), però si teniu a casa algun llibre antic de Quaderns Crema, o les col·leccions de poesia d’Edicions 62 i Empúries, o les caràtules dels discos d’Els Pets, entre moltes altres publicacions, tindreu a les mans una mostra del talent elegant dels germans Romero.
Com que anys enrere el vaig tractar una mica, goso dir que l’obra de l’Albert és en gran part la destil·lació d’unes inquietuds i una saviesa a repel de les modes, formades en una actitud crítica amb el sistema i de dissidència radical. Visitar-lo a la casa estudi del carrer Berlín volia dir iniciar una conversa de mil branques, on tan aviat t’enlluernava amb els seus coneixements sobre el jazz o la música de Mali, com obria carpetes i t’ensenyava fotos i textos del seu pas pel Maig del 68, o t’il·lustrava sobre el disseny gràfic d’Itàlia als anys seixanta.
Ja jubilat, l’Albert Romero va tornar a Reus i Facebook es va convertir en un dels llocs on compartia els records i l’agudesa analítica, sempre amb un humor enginyós. Al juny, quan va morir el pianista Abdullah Ibrahim, va penjar un dels seus temes amb la frase: "No paren de morir-se". Premonitòriament, ell li venia darrere.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
