Per a què serveix el món

El 21 d’abril de 1819, John Keats va escriure una llarga carta al seu germà George, que havia emigrat als EUA, en la qual li deia: "Anomena al món, si vols, La vall de la formació de l’ànima. Llavors descobriràs per a què serveix el món". En la missiva, que també anava dirigida a la seva cunyada Georgiana, el poeta anglès reflexionava així mateix sobre el dolor i el sofriment, la necessitat d’experimentar-los: "¿Que potser no comprens com n’és de necessari un món de dolors i tribulacions per educar la intel·ligència i convertir-la en ànima? ¡Un lloc on el cor ha de sentir i patir de mil maneres diferents!".

Havia llegit la poesia de Keats, tinc a casa l’edició bilingüe, en format de butxaca, que Alianza Editorial va publicar fa 10 anys amb poemes seleccionats i traduïts pel malaguanyat escriptor Antonio Rivero Taravillo. En canvi, a la seva extensa correspondència, de la qual es conserven una mica més de 240 cartes que constitueixen, en paraules del poeta i crític Ángel Rupérez, "un dels documents literaris més fascinants de la literatura anglesa recent", no m’havia acostat fins ara.

Ho he fet gràcies a un altre llibre, com tantes vegades passa amb la literatura, la troballa inesperada, el títol del qual, Eva está dormida, s’inspira en El paradís perdut de John Milton, que, per tancar el màgic cercle narratiu, va ser una de les influències més importants dels poetes romàntics. En aquesta novel·la, publicada a Espanya per Periférica, Francesca Melandri embasta passat i present d’una part de la història d’Itàlia, la de l’Alt Adigio, a través del viatge amb tren, d’una punta a l’altra del país transalpí, que l’Eva del títol emprèn per veure per última vegada el Vito, l’"únic home que m’ha fet sentir a casa. Que no va ser el meu pare, però gairebé".

Notícies relacionades

Ulisses contra els Murdokus

Margarita, amb M de missatge

En un moment d’aquest trajecte, després d’abandonar l’estació romana de Termini, mentre observa el sorprenent comportament, completament aliè a la bellesa d’"un paisatge extraordinari que en qualsevol altre lloc del món mereixeria un viatge ex professo: la campanya amb les ruïnes dels aqüeductes romans", de dos joves d’uns vint anys nord-americans, que estan fent l’Interrail, l’Eva explica, rememorant el seu matrimoni amb un professor de literatura anglesa de la Universitat d’Indiana, que l’esperit romàntic "està convençut que els paisatge tenen alguna cosa a dir-li; que sempre estan a punt de revelar una cosa que els éssers humans que els habiten no saben, han oblidat o consideren irrellevant; que la geografia, en realitat, és un llibre escrit en alguna llengua que desconeixem, però el significat de la qual, algun dia, potser ens serà revelat". És llavors quan cita Keats, aquestes dues frases de la carta que, el segon dia de la primavera de 1819, va escriure al seu germà.

Acabo la novel·la de Francesca Melandri amb un desig: que durant aquestes setmanes de descans estival sigui capaç d’escoltar el que el paisatge que m’envolta, el mateix mar de tots els meus estius des de fa ja dues dècades, m’ha de dir. Segurament les seves paraules no em revelen encara la utilitat d’aquest món que habito sense ser conscient de la seva finitud, però ho faran, algun dia, n’estic segura, estaré atenta.