Messi a Roswell

Les xarxes no donen l’abast amb tanta teoria de la conspiració al voltant de la final del Mundial. El futbol ja és, per si mateix, un terreny fèrtil per als conspiranoics (tot bon seguidor pensa que el seu equip perd per culpa de l’àrbitre, no és una reacció exclusiva dels argentins, ni de bon tros; és universal), però això de la final ha sigut d’Expediente X, mai més ben dit: una tempesta de teories extravagants basada a retorçar la realitat, o en detalls tan nimis com l’arenga de Messi al començar el partit, per ocultar un fet senzill: Espanya va jugar bé, més bé que l’Argentina.

Les teories de la conspiració són tan atractives perquè són divertides: expliquen els fets com si al darrere hi hagués un pla ocult, simplifiquen la realitat caòtica, apel·len a les emocions i ofereixen consol. També ens donen la raó. I tranquil·litzen: és més fàcil viure en un món injust però controlat per algú (i per tant racional) que en un univers complex, teixit per múltiples causes i conseqüències. Són, a més, el somni de tot impostor i narcisista de xarxes socials, un perfil molt habitual a internet, perquè permeten presumir de coneixements profunds i d’haver vist el que d’altres no veuen, de saber que la veritat és allà fora, a l’abast només de qui sap mirar.

Al voltant de la teoria conspiradora sobre la final del Mundial, milers d’aficionats argentins comparteixen el dol d’un torneig que semblava escrit perquè guanyés Messi. Per motius socials i polítics molt arrelats al país, el futbol és molt més que futbol, i la derrota és més fàcil de suportar dins de la comunitat de la conspiració que en la sinceritat del seu seleccionador, Lionel Scaloni, exemplar des del primer minut després del xiulet final de l’àrbitre. El biaix de confirmació campa pel seu aire i les cambres d’eco digitals la converteixen en creïble.

I així, la imatge de l’Argentina com a societat i país queda distorsionada: busca-raons al camp, mals perdedors, llunàtics conspiranoics. Una teoria de la conspiració d’uns pocs molt sorollosos, amplificada per l’algoritme per a benefici dels qui el controlen (aquells que ja han donat per morts als mitjans i per obsolets al periodisme i als periodistes), acaba alimentant una distorsió, un mite i un prejudici aliè.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

En el futbol, aquest procés és inofensiu. Al cap i a la fi, Espanya no anirà a la guerra amb l’Argentina per aquest assumpte, ni Javier Milei aprofitarà el canvi de primer ministre al Regne Unit per envair les Malvines amb un estendard de Maradona i Messi. Però a una altra escala, més local i, per tant, més perillosa, el mecanisme es repeteix en assumptes com la immigració, la seguretat ciutadana o l’accés als serveis públics. Les teories de la conspiració es nodreixen de la desconfiança cap al discurs oficial, les institucions, la ciència i els marcs comuns de coneixement i convivència. Es creu que la Terra és plana, que els Illuminati dominen el món, que el llac Ness és ple de monstres i que l’àrea 51 és molt més que una mera estació de servei a l’autopista, i després es retuiten vídeos falsos d’aldarulls al metro que acusen emigrants de delictes que no han comès. No és pas innocu. I el mecanisme és el mateix.

En un món sense responsabilitat editorial, com el de les xarxes, cada usuari és un emissor, i cada missatge compartit comporta conseqüències. Les teories de la conspiració al voltant d’una final del Mundial poden semblar menors, un divertiment, riure una estona. Però contribueixen a degradar l’espai públic de conversa, igual que qualsevol altra notícia falsa, fake news o exageració. En aquest cas, la seva presència gairebé apaivaga, o converteix en excentricitat, la conversa purament futbolística sobre la final. Perquè, al final, ¿a qui li interessa parlar de futbol quan parla de futbol?