Moda
¿I aquests mitjons?
Dormir con calcetines /
Em pregunto si l’últim intent dels mitjons blancs per tornar d’entre els morts, i tornar-se altra vegada una tendència respectable, o acceptable a seques, arribarà a bon port. De moment, ja els hi he vist a alguns amics, i fins i tot a la meva filla, que els combina amb xancletes, i en cap cas no sé bé què pensar. Com que no sé què pensar, tampoc sé què dir-los, així que em quedo callat, mentre per dins la presència dels mitjons em corca com un trauma silenciós, mai expressat.
Ja van moltes tornades en les últimes dècades poc triomfals. Queden llunyíssim, tant que ni me’n recordo, aquells dies que van assaltar l’estilisme de carrer als 80, en un final de segle que era una contínua capsa de sorpreses. Va fer fortuna aquesta peça esportiva que amb prou feines es veia als gimnasos, i que de cop va transcendir el fitnes i va inundar ciutats i pobles de tot el planeta. No portaves mitjons blancs, eren els mitjons blancs els que et portaven a tu. Els prestaves els teus peus, les teves sabates, la teva ànima. Eren els caps de l’armari, i et feien sentir així a tu. Als 90, no obstant, ja estaven acabats. Es van clavar una hòstia impressionant. Es van tornar execrables. Si et sorprenien amb uns, després havies de passar mesos amagant-te perquè la comunitat oblidés l’episodi. Per descomptat, et prohibien entrar amb ells a moltíssims llocs. Produïen fàstic a la vista. Va ser una decadència sobtada, atroç, que prometia molt temps al cementiri, fins al punt que tota la fama que van assolir va ser talada amb una bravura que amb prou feines es van salvar de la nàusea planetària els que apareixien als videoclips de Michael Jackson.
No n’hi havia prou amb no posar-se’ls. Calia no tenir-ne, ja que algú podia descobrir-los per casualitat perduts al fons del teu calaix dels mitjons. Fa uns anys, a la revista Jot Down, el futbolista argentí Claudio Caniggia va explicar que als 80 i 90, als estrangers que fitxaven per un club italià el primer dia els portaven a vestir-se bé. Itàlia era molta Itàlia. Quan Van Basten va passar per Milà, per exemple, un dia el van sorprendre amb vestit i mitjons blancs. «Perdona, ¿què és això?», li van cridar l’atenció els amos del club.
Aquella peça va passar de ser fons d’armari a ser un crim. Es va haver de canviar d’hàbits dramàticament. Es va desterrar. No servien per a res, ni per netejar la part alta dels armaris, ni per eixugar el cotxe, ni per tapar un foradet en una barca.
Cada ics anys, no obstant, es gestava un nou intent per tornar-los a la vida esplendorosa, o sense més ni més a la vida, a veure què passava. Et trobaves sempre un reportatge en què el redactor afirmava que els mitjons blancs tornaven amb força, i t’explicava com portar-los per no ser arraconat per la societat, aportant fotos de perfils d’Instagram.
Fa només uns anys, David Beckham va irrompre en una desfilada, al costat d’Anna Wintour, amb un impecable vestit gris clàssic combinat amb sabates fosques i mitjons blancs. Va ser un bon intent. Un intent boníssim, però com els anteriors, inútil. I així arribem a avui. Estiguem atents, per si fos la vençuda.
