Editorial
Una llei necessària si és llei
El consens en el principal és ampli, si es formula de manera respectuosa amb la ciència i amb la llibertat individual
El Govern va aprovar en el Consell de Ministres un nou projecte de llei contra el consum de tabac. Es tracta d’una volta més en la translació legislativa del canvi cultural que s’està produint en les societats occidentals sobre el tabac i els seus productes associats. El projecte incideix en tres aspectes: el primer és l’extensió de la prohibició de fumar, i de vapejar, en espais públics gairebé al mateix nivell que en els espais tancats, cosa que impacta sobre les terrasses de bars i restaurants, concerts i espectacles esportius; el segon és la penalització als pares en el cas que els menors consumeixin aquest tipus de substàncies. I la tercera és l’equiparació a la pràctica entre el tabac, els vapejadors i tota mena de substàncies substitutives del tabac de cremar. Aquesta llei ho té complicat per tirar endavant en el que queda d’aquesta legislatura i per això en la seva presentació la ministra de Sanitat, Mónica García, va fer una argumentació més ideològica per marcar distàncies en les pròximes campanyes electorals en lloc de buscar els consensos que poguessin generar algunes mesures. Va ser més un acte de campanya electoral personal que un acte de Govern.
Als detractors de la llei cal recordar-los dues coses: la primera és que respon a un canvi d’hàbits i de valors de la societat espanyola actual, en la mesura que el tabac no té la popularitat i la tolerància que havia tingut en altres moments de la història i la salut és avui una prioritat per a la majoria dels ciutadans, que implica un canvi d’hàbits i de prioritats. La segona és que, com va passar amb el consum de tabac en llocs tancats, els períodes de transició no serveixen per a res. Recordem tots els diners que es van gastar molts locals públics per separar espais entre fumadors i no fumadors que van acabar eliminant-se per ineficients per a uns i per a d’altres. Una part d’aquesta llei ha arribat aquí per quedar-se, tot i que tal com està formulada actualment és possible que no prosperi en aquest intent.
Als promotors de la llei cal recordar-los un parell de coses. La primera és que la plena equiparació entre el tabac de cremar i els seus succedanis és més ideològica que científica. Certament, aquestes alternatives no són bones per a la salut, però això no significa que no serveixin per combatre addiccions que a moltes persones els resulten impossibles d’abandonar. El que ha passat a Suècia, per exemple, obliga a reflexionar sense fer cap tipus d’apologia. Vapejar no és bo com tampoc són bones les bosses de nicotina, en tot cas hi ha base científica per debatre si, d’acord amb un control mèdic, poden ser part de la solució. I la segona és que les prohibicions tenen sentit quan afecten conductes que es produeixen en espais públics o compartits. Però de la mateixa manera que es defensa en altres àmbits la llibertat individual per damunt de tot, l’Estat no ha de prohibir, ni pot, conductes individuals a l’interior de les llars.
Farem d’aquest debat un altre escenari de la polarització regnant. Però la realitat és que el consens en el principal és molt ampli, si es formula de manera respectuosa amb la ciència i amb la llibertat individual.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
