Mundial
Meditacions sobre futbol
Un esdeveniment esportiu que acaba essent escenari de comportament social i de reflexió política com el Mundial de futbol té tanta transcendència gràcies a una obvietat. Es fa cada quatre anys. La mateixa dinàmica de l’organització (que es vanta del perfil planetari) faria impossible una Copa del Món anual. Aquesta evidència fa que l’esdeveniment provoqui l’allau d’adjectius a què estem acostumats i que està presidida per l’inevitable històric. És històrica la primera participació d’un país, és històric el registre de gols, són històrics determinats partits i ho és també (avui dia, tot es mesura estadísticament) el nombre de córners llançats des de l’esquerra. Quatre anys, com passa amb els Jocs Olímpics, és una xifra que marca un ritme determinat i que transcendeix la mesura habitual del nostre temps per passar a ser una fita pensada per al record
A finals del segle XIX, els partits entre combinats d’Escòcia i Anglaterra eren considerats com el campionat del món, perquè aquell esport que va néixer a les Illes Britàniques (adoptat de seguida per les classes populars) pràcticament només existia allà, i no va ser fins al 1930 (després de les experiències olímpiques d’exhibició i de la competició oficial de París 1924 i d’Amsterdam 1928) que la Copa del Món va ser una realitat intercontinental. Des d’aleshores, el caràcter simbòlic del torneig s’ha anat accentuant, amb l’aportació quadriennal de noves mitologies i amb un rerefons polític innegable, des del triomf d’una Alemanya que es recuperava de la II Guerra Mundial el 1954 (el famós "miracle de Berna" davant d’Hongria, la narració del qual surt a l’escena final d’El matrimonio de Maria Braun, de Fassbinder) fins a la tràgica proximitat del Monumental de River i la Escuela Superior de Mecánica de la Armada, centre de detenció i tortura de la dictadura de Videla. Els supervivents narren que, enmig de les vexacions, podien sentir els crits d’eufòria amb els gols de l’Argentina, el 1978.
El futbol (aquest futbol amb afany d’espectacle universal, sobretot) amb el temps ha esdevingut un esdeveniment que es basa en una impostura i una fal·làcia. És un espai reservat per a l’efervescència kitsch, neutra i amorfa, arraconant les ingerències polítiques, i és una impostura sobre la cordialitat de les nacions a favor de la pau al món. Mentre ens empassem l’elogi tranquil de la globalitat i la multiplicitat (amb coloraines, balls i crits de guerra ensinistrats i dòcils), resulta que s’accentua l’exacerbació del nacionalisme, és a dir, de tot allò que ens individualitza i que ens distancia, que genera repulsa i menyspreu de l’altre. Ho hem vist aquests dies amb Espanya, però ho hauríem viscut igual amb qualsevol altra selecció. El problema és que ha passat aquí. No cal ser gaire perspicaç per entendre el significat últim de la victòria, més enllà dels bons sentiments i dels apotegmes morals a favor de la diversitat. Ha estat un triomf de la cosa més rància, una oportunitat no gens desaprofitada a favor de la unitat, disfressada de lligams sentimentals.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
