Tots els ulls en el TC

¿A què juga el Tribunal Constitucional, o, dit en propietat, a què juga Conde Pumpido? La pregunta és especialment inquietant d’acord amb l’enorme distància que hi ha entre les paraules dels líders socialistes, arran de la sentència del TJUE, i la direcció contrària en què caminen els fets. Des de sempre la qüestió de l’amnistia ha estat partida per aquesta dualitat que s’ha repetit des del mateix acord d’investidura. I ara repica en el moment final.

Fem la cronologia. D’una banda, l’acord d’investidura ens va regalar proclames grandiloqüents i discursos benaurats que sorgien de les goles oficialistes, i que convertien l’amnistia en la quinta essència de la bondat socialista. L’Espanya plural, la reconciliació i etcètera. Mentre l’altra Espanya, la fosca, la que es parapetava darrere el Suprem, mantenia el rictus de la venjança, la que sorgia de la investidura es vestia de concòrdia i es preparava per tancar el procés repressiu derivat del Primer d’Octubre. Bones paraules en boques dels que, poc temps abans (des d’Illa fins a Sánchez), havien repudiat l’amnistia i s’havien conjurat a culminar el càstig que el PP no havia finalitzat. Però volien la presidència, i davant del poder, poc importaven les conviccions. Tanmateix, des d’aquell mateix instant en què una nova retòrica inflamava els cors polítics, els fets la desmentien sense rubor. De sobte apareixia Zapatero, en Conde Pumpido, les seves converses al Santo Mauro…, i amb habilitat de triler, la boleta de l’amnistia es retardava una vegada i una altra. Es varen acumular les promeses, varen passar els mesos, es varen incomplir les promeses i, quan finalment el TC avalava l’amnistia, maese Pumpido es va treure una nova carta de la màniga: decidia esperar el Tribunal Europeu. ¿Per què? I la pregunta és pertinent atès que, com que no hi havia raons jurídiques (si l’amnistia estava avalada, volia dir que el TC no considerava cap lesió als interessos europeus), només podia haver-hi raons polítiques. I així novament Sánchez guanyava temps mentre aixecava la camisa a les reunions de Suïssa. Com he explicat en aquestes pàgines, va ser l’estafa del retard de l’amnistia el principal motiu de la ruptura de Junts amb el PSOE, per bé que la resta d’incompliments no eren menors.

I l’estafa continua, malgrat la sobredosi de cinisme polític que inunda les declaracions polítiques. A can Socialista diuen que estan tots molt contents i el guru Redondo proclama, des de les pàgines de La Vanguardia, que és hora de "recuperar Junts", per tot allò de l’Espanya plural, la majoria progressista i la resta de la lletania. És a dir, per intentar mantenir Sánchez a la trona. Però tota aquesta bondat retòrica torna a enfrontar-se al fet que el TC no té cap pressa i es permet el luxe d’anar-se’n de vacances sense tancar el procés, amb un horitzó que ens allunya mesos. És a dir que perllonga innecessàriament el patiment i la vulneració dels drets de més d’un centenar de represaliats que haurien d’estar amnistiats des de fa dos anys. ¿Per què? I novament, si no hi ha motius jurídics, només hi pot haver raons polítiques. Tot és tacticisme. Tacticisme barroer, de broc gros, filant prim per veure quina jugada els resulta més beneficiosa.

Notícies relacionades

Cinc anys d’horror talibà

Fronts que (ara per ara) no seran

En aquest cas sembla que conflueixen dos objectius de la Moncloa: un, que el Suprem es pronunciï abans que el TC, tal vegada amb l’esperança que intenti alguna darrera fórmula per evitar l’amnistia, i així guanyar crèdit ideològic, en línia de la tesi de Redondo. La bona i la mala Espanya, i etcètera. És clar que podria passar el fet fins ara inversemblant que el Suprem s’avancés i acatés la sentència, no endebades el PP ja no té interès en la confrontació amb Junts. Seria una jugada notable que deixaria el TC amb el pas canviat. I si aquest objectiu sembla clar, el segon és meridià: Sánchez necessita temps per gestionar el retorn de Puigdemont i aconseguir que sigui un retorn que li resulti beneficiós. Com més trigui aquest retorn, més temps té Sánchez per vendre promeses, amorosir arguments i refer ponts, convençut que, si Puigdemont torna ara mateix, no hi ha ni un sol pont per refer.

I és així com el TC juga amb la vida i els drets de més d’un centenar de persones. No són raons jurídiques, són interessos polítics.