Ni política ni institucional

La llei va ser fruit d’una necessitat política més que no pas d’una convicció compartida sobre la seva conveniència. Va ser la condició per fer possible una majoria d’investidura i no pas el resultat d’un consens ampli sobre com calia afrontar les conseqüències del procés, una circumstància que va limitar des del principi la seva capacitat per convertir-se en un instrument de normalització àmpliament acceptat.

L’amnistia ha mitigat part de les conseqüències penals del procés i ha reduït la tensió derivada de la judicialització del conflicte, especialment a Catalunya, on el clima polític és millor que els anys posteriors al 2017. Aquest efecte, però, ha sigut limitat, tant per l’aplicació desigual de la llei, fruit de les diferents interpretacions judicials, com per la persistència de procediments pendents, que mantenen la incertesa i evidencien que la qüestió dista d’estar plenament tancada. A més, els seus efectes han sigut territorialment desiguals perquè mentre que a Catalunya l’amnistia ha contribuït a rebaixar la tensió política, a la resta d’Espanya ha alimentat una forta polarització política, afavorida pel pes polític i electoral més ampli que tenen els sectors contraris a la mesura.

A banda d’aquests efectes, l’amnistia tampoc ha resolt el conflicte polític. Les discrepàncies sobre l’encaix territorial de Catalunya es mantenen intactes i les posicions de fons gairebé no han variat, de manera que la llei ha actuat sobre una part de les conseqüències judicials del conflicte, però no pas sobre les causes que el van originar.

Notícies relacionades

El compromís necessari en educació

"Frenar la dreta, cosa de tots"

A aquesta absència de resolució política s’hi afegeix l’impacte institucional. La negociació de l’amnistia va incorporar la referència a episodis de lawfare, a l’atribuir motivacions polítiques a una part de les actuacions judicials vinculades al procés. Això va implicar qüestionar l’actuació d’una part del poder judicial i va obrir un conflicte entre l’Executiu i la judicatura, que la resistència posterior d’alguns òrgans judicials a l’aplicació de la llei no va fer sinó intensificar.

Aquest conflicte no queda alterat per la sentència del TJUE, que aclareix el marc jurídic de l’amnistia, però no modifica el seu balanç polític i institucional. La llei ha reduït parcialment les seqüeles judicials del procés i ha rebaixat el malestar a Catalunya, però no ha aconseguit ni la normalització política ni la institucional, ja que la reducció de la judicialització ha tingut com a contrapartida un intens conflicte entre l’Executiu i el poder judicial. Aquest constitueix, probablement, el seu principal límit, per les greus conseqüències que pot tenir per al funcionament de les institucions.