Atrapat
D’Ítaca a Waterloo
Puigdemont és un home atrapat a Waterloo. El seu espai no està acotat per murs ni vigilat per càmeres, però el seu pensament, les seves paraules i la seva pertinença estan a més de mil quilòmetres. Dotze hores amb cotxe. Vuit anys i vuit mesos de distància. Durant aquest temps, Catalunya ha passat d’un govern independentista a un de socialista sense escarafalls. El procés ja és passat. Aquesta inflamació emocional que va sumar multituds a la causa sobiranista en temps rècord ha quedat reduïda a memòria o oblit per als qui la van viure. No pas l’independentisme. L’aspiració a una Catalunya constituïda com a Estat no va néixer pas el 2012 i prossegueix com a legítim anhel sumant o restant adeptes segons la concepció d’Espanya dels governs centrals de torn.
Junts és un partit atrapat per un home atrapat a Waterloo. En els tuits aïrats de Puigdemont i el verb ofensiu de Míriam Nogueras s’intueixen el reflex de la paràlisi i la impotència del desubicat, també un somni de grandesa travessat. El seu discurs, amb una sobredosi d’acritud, amb prou feines té res a veure amb la imatge institucional, moderada i solvent que CiU es va esforçar a transmetre durant dècades. Si queda cap votant que encara s’identifica amb aquests valors, difícilment se sentirà a gust. Al contrari, qui ha acompanyat Junts en la deriva, té un altre espai més atractiu per habitar.
A l’ADN d’Aliança Catalana (AC) hi ha el discurs més desacomplexat de Junts, però amb un full impol·lut de serveis. No hi ha promeses incomplertes en el seu currículum, tampoc fracassos. Galopa oferint la imatge de cavall guanyador (per sobre de la seva realitat) i es permet el luxe d’assenyalar traïdors a tort i a dret. Al mateix ritme que creix la seva ambició, també diversifica el discurs. El seu independentisme identitari es reforça amb un discurs desinhibit antiimmigració, especialment islamòfob. Mentrestant, fa equilibris entre la xerrameca en defensa del poble (català, per descomptat) i el neoliberalisme amb aire de Milei.
Notícies relacionadesLa línia ascendent d’AC i la descendent de Junts no fa més que afegir-se a una tendència global: la dreta tradicional absorbida o arraconada o mimetitzada amb la ultradreta. El cas particular de Junts és que va néixer amb una intenció aglutinadora (a més d’indefinida: cadascú podia interpretar la seva ideologia a la seva complaença) i s’ha convertit en una màquina de desgast i buits, també per a si mateix.
L’aritmètica electoral va oferir a Junts (i Puigdemont) la possibilitat de combatre la irrellevància. La llei d’amnistia és l’evidència que així ha sigut, però l’excés de virulència i histrionisme ha obert altres vies en aquest vaixell que un dia va prometre als independentistes arribar a Ítaca i es va quedar a Waterloo. De la possibilitat d’arribar a l’ideal d’una llar pròpia va derivar a la representació mental de la derrota. ¿Podia haver sigut diferent? Potser una reflexió honesta hauria servit d’antídot per aventurismes perillosos. Ara, ja no porta el timó.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
