Editorial
Una selecció molt d’Espanya
Alguns jugadors se n’han hagut d’anar per triomfar i aconseguir una feina d’acord amb el seu talent
El públic en general i els aficionats al futbol han tornat a brillar amb la selecció espanyola en el Mundial que acaba aquesta nit a Nova York. Els fonaments d’aquesta sintonia són tres: l’estil que ha imposat el seleccionador Luis de la Fuente, el talent dels jugadors i la columna vertebral de l’equip que ha aportat el Barça de Hansi Flick. Luis de la Fuente és l’entrenador més semblant a Vicente del Bosque que ha tingut la selecció des que va guanyar el Mundial del 2010. Va arribar a aquesta banqueta des de les categories inferiors de la mateixa selecció i el seu èxit ha sigut anar configurant un equip partint del coneixement que tenia d’aquests joves i no de les pressions dels clubs i dels mitjans de comunicació. De la Fuente, com Del Bosque, no brilla amb llum pròpia ni vol forjar una selecció d’autor; només vol que siguin els millors que estan en més bona forma els qui componguin l’alineació, caigui qui caigui. Per això és capaç de cometre sacrilegis com el de no convocar cap jugador de la plantilla del Reial Madrid de la temporada passada o de deixar Pedri a la banqueta simplement perquè està esgotat. Ara no diu ningú res perquè s’ha arribat a la final.
El segon fonament de l’èxit que aquesta nit pot acabar en èxtasi és el talent dels jugadors. Per als menys futbolers, alguns dels noms que fan vibrar la selecció són prou desconeguts perquè no juguen a la Lliga espanyola i no formen part del seu star system. En aquest sentit són una bona metàfora de la seva generació: han hagut de marxar d’Espanya per triomfar i aconseguir una feina que s’adigui al seu talent. Però en aquest cas no és pas perquè faltin de llocs de treball sinó perquè són ocupats per jugadors amb igual o menys talent, però amb més glamur. Aquesta realitat hauria de fer reflexionar els dirigents dels clubs, de la Lliga i de la Federació. Fiar-ho tot a la venda de samarretes o als drets internacionals de televisió pot ser pa per avui i fam per demà perquè desvincula els aficionats dels jugadors i aquests dels clubs.
De la Fuente, com va fer Del Bosque en el seu moment, ha creat una columna vertebral de la selecció partint de jugadors del Barça de Hansi Flick, de manera que han implementat el seu estil. Cubarsí a la defensa, Pedri o Olmo al mig camp i Lamine Yamal a la davantera s’han convertit en el tercer fonament dels èxits d’aquesta selecció. Com va dir Cruyff en el seu moment, l’estil futbolístic es construeix d’aquesta manera i no a cop de canviar els jugadors de les seves posicions naturals i habituals perquè l’entrenador brilli més que no pas ells.
Aquesta selecció és, doncs, molt l’Espanya d’avui. Ho remata la presència de Lamine Yamal i de Niko Williams com a exemple de tants joves que sustenten avui aquest país havent arribat d’altres llocs. Que llueixin els símbols que més enardeixen els partidaris de la "prioritat nacional" és la millor demostració de la inconsistència d’aquesta mena de plantejaments perquè, a banda d’escalfar els ànims, no tenen cap possibilitat de traduir-se en decisions encertades que permetin aconseguir èxits com els que aquesta nit, esperem, pugui aconseguir aquest grup construït al voltant d’un entrenador capaç de trobar el talent on sigui i capaç d’organitzar-lo caigui qui caigui.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
