El Carrer Nou
Asseure’s amb qui no et vol
Catalunya, Espanya, ara han de consolidar una nova possibilitat amb els que volen que tornem a parlar-nos sense reticències
Va ser molt dur, potser ho continua sent, aquell temps inoblidable i difícil en què els que volien la independència de Catalunya i els que s’hi oposaven van deixar de parlar-se i també d’estimar-se. Ara aquella esgarrifança és història, però és també una realitat present; es veu a les Corts, per exemple, i s’observa en el que passa en la conversa espanyola i en la mirada que persisteix a Catalunya. És clar, el clima és ara un altre, més obert, sens dubte, un diàleg que també accepta els que, en els anys de la reconciliació impossible, no es volien veure ni en pintura.
Vaig viure com a periodista, i també com a ciutadà que des de petit estima Catalunya, les dificultats que hi va haver d’un costat i de l’altre d’aquestes penínsules que llavors semblaven trencar-se. Va ser un temps difícil, no ho voldria mai de nou. En una de les escaramusses més terribles de les que tinc memòria, trista memòria, és la que va passar quan la ruptura naixia de la decisió del Govern d’Espanya d’acabar amb el Govern de Catalunya i instal·lar a Barcelona un govern que venia de Madrid.
Va ser molt més que un instant difícil. Semblava que el món de l’amistat i de la vida es trencava del tot, perquè era molt difícil explicar, d’un costat i de l’altre, que el que passava no era tan sols un comiat, sinó una ruptura d’amistats, de cultura o de futur. En un d’aquells dies en què el Govern de la nació havia decidit instal·lar-se a Barcelona, amb un èxit que es recorda com un fracàs civil, em va trucar a casa meva de Tenerife un gran amic d’abans. M’ho va dir amb totes les paraules de la vida de llavors, tan dures, tan ben posades perquè no s’oblidaran mai: "a partir d’ara", em va dir, "no tornis a trucar-me. Tu estàs en aquell costat i jo estic a l’altre. Adeu."
Simbòlicament, aquell era el principi d’un comiat que trencava anys de trobades. Dies després vaig ser convocat a Girona, un col·loqui literari. Va ser només literatura, però es notava en l’ambient que dins d’aquella trobada bategava, en certa manera, el que m’havia dit el meu amic: s’havia acabat el futur. Tots parlàvem com si ens estiguéssim fent a un costat alhora que escoltàvem per dins el que passava de debò: el desacord, aquesta manera de comiat que a poc a poc es va anar fent com una bola del dolor que no s’anomenava.
És molt difícil recordar aquell temps, que encara no ha acabat, malgrat que tot el que està passant prediu que l’armistici està a punt de ser no només l’amnistia que ve, sinó el perdó, els perdons, la mà oberta de nou per ser no només amics dels que van marxar, sinó, una altra vegada, part de la vida que ens va ajuntar. Va ser un clima molt difícil, ple de paraules que llavors formen part de l’horrible silenci: presons, fugues, silenci... La paraula reconciliació mai ha estat entre els vocables que es van dir (i es diuen) des dels anys 18 d’aquest segle...
Ara, la paraula amnistia, que va néixer fa uns anys i que torna com una bassa d’oli, ha sigut considerada com el final de la tristesa, una reforma civil que millorarà el que queda de roïndat entre els que som d’un costat i de l’altre dels nostres mons.
Per les raons que siguin (els que volen pactar per tornar a asseure’s a prop a les Corts, per exemple), el partit de l’oposició s’ha inclinat per acceptar el resultat que ha dictaminat Europa, i això ha sigut, pel que sembla, una raó per pensar que potser l’amnistia arribi a ser també, en aquest costat, el principi d’un canvi a Espanya, a les Espanyes, que hi ha hagut abans, després i amb Catalunya.
El cert és que en aquest armistici que neix més enllà del nostre país, a Brussel·les, va irrompre amb les celles arrufades qui va ser president d’aquest país, José María Aznar, que per cert va ser aliat de Pujol, i no només això: també va sentir que els pitjors enemics d’Espanya, ETA, eren part d’un exèrcit basc...
Ara s’ha obert una porta a una nova possibilitat. Europa l’ha posat en marxa, i Catalunya i Espanya l’han de consolidar amb els que volen que tornem a parlar-nos sense reticències i amb aquells que, tot i sabent que el camí és difícil, estiguin segurs que parlar és el millor que es pot fer mentre siguem els que, estimant-nos, un dia ens trobem sense paraules.
Hi va haver temps en què vam deixar d’asseure’ns junts. Ara és temps, tant de bo, d’asseure’s també amb qui no t’estima o amb qui no t’estimava.
