Puigdemont

¿La salvació de Sánchez?

El Tribunal de Justicia de la Unión Europea (TJUE) dicta sentencia sobre la Ley de Amnistía, a 16 de julio de 2026, en Luxemburgo / Julien Warnand / Europa Press

Aznar va dir que Espanya estava "en procés de destruir-se" i Felipe González que "és intolerable perquè fa desaparèixer el delicte". Feijóo va jurar que era una "cacicada" i Ayuso va assegurar que era "un atac a l’Estat de dret". Són només algunes de les innombrables perles que va provocar l’amnistia a canvi de la legislatura que van pactar el 2023 Sánchez i Puigdemont. La realitat és que el TJUE ha tirat a la paperera de la història totes aquelles hiperventilacions i crides a l’apocalipsi patri, i s’ha encarregat de ridiculitzar la histèria que va despertar fa menys de tres anys: fins i tot ha afirmat que ni tan sols va ser una autoamnistia, sinó un pas lògic per al que ha qualificat com a "reconciliació nacional", i ha reconegut que aquella decisió va servir per recosir moltes ferides. La sentència ha servit també per deixar en evidència l’estratègia de la confrontació, fos de qui fos, i s’ha convertit en un aval per als qui van afirmar que la despietada sentència del jutge Marchena contra els polítics catalans va ser una revenja injustificable sense cap fonament jurídic. És possible, i fins i tot probable, que el Suprem intenti ara guanyar temps a la desesperada amb l’única finalitat de desviar l’atenció i tapar així la plantofada que li ha clavat la justícia europea. Però cap tàctica dilatòria ja no pot amagar el més transcendent que suggereix el text del TJUE, i és que el cèlebre procés català no s’hauria d’haver resolt mai en la judicatura, sinó en la política. Aquell inoperant govern d’un tal M. Rajoy va delegar en un tribunal el que en realitat era un assumpte estrictament seu, i va pensar que era millor que un jutge li fes la feina bruta que ell no s’atrevia a fer.

La part fascinant d’aquesta llarga història, vista ara en perspectiva, és que tota la dreta que ens explicava que l’única via de solucionar l’enquistat problema nacional era la de la repressió ha acabat avergonyida i posada de cara a la paret per la justícia europea, que li ha esmenat completament la seva estratègia fallida de l’última dècada. Efectivament, a aquestes altures del partit, i amb tots els míssils mediàtics apuntant a la família de Sánchez per enderrocar el Govern com sigui, la dreta rabiosa ha perdut tot l’interès en Puigdemont, a qui simplement volen oblidat en un racó. Però la plantofada europea ha sigut tan sonora que la central lletera madrilenya de sobte corre el perill de trobar-se que el president a l’exili torni abans de les eleccions, i canviï una altra vegada per sorpresa el centre de gravetat del debat públic. La paradoxa és que la tornada de Puigdemont seria ara un baló d’oxigen per a Pedro Sánchez, que almenys podria fugir del núvol negre de la corrupció i sacsejar el tauler de la política nacional. Agradi o no, Puigdemont avui té més capacitat d’afeblir la dreta espanyola que no pas de mobilitzar l’independentisme. Són les increïbles voltes que arriba a donar la imprevisible i delirant política pàtria. ¿Qui ho deia, que no hi havia partit?

Temes:

Govern Pedro Sánchez

Inicia sessió 0 Comentaris