D’explotats a prescindibles

Se’ns va repetint que en el nostre context actual les dades macroeconòmiques són prou bones. Les que no ho són, ens diu l’informe, són les situacions personals. Ho palesa cruament la tendència institucional d’anar canviant de lloc els sense sostre perquè no ens espatllin la imatge que voldríem vendre. L’informe mostra per enèsima vegada, per exemple, com la manca d’habitatge disponible és una pandèmia que fabrica exclusió, una veritable emergència social si no fos perquè encara en parlem com una suma de problemes i fracassos personals; problemes i fracassos molt estesos, sí, però sota el principi de salvi’s qui pugui.

Aquesta tendència creixent a plantejar com a problemes personals el que són desajustos socials fa que estiguem esdevenint una societat que demana cures pal·liatives davant de certs excessos però que tanca els ulls davant de la pandèmia estructural que els causen. Si totes les persones i institucions que treballen de manera constant i quotidiana fent costat al dolor de la precarietat i la incertesa fessin ni que fos un dia de vaga, l’ensulsiada del sistema seria colossal. Perquè qui sosté el nostre forat negre són les persones i institucions que han convertit les dades en rostres, sense aconseguir, però, trencar el glaç dels qui viuen en el confort de la catalanització de la indiferència mentre al seu voltant es va cronificant la vulnerabilitat.

Perquè un dels elements més colpidors de l’informe és que posa negre sobre blanc que el treball ha deixat de ser un mecanisme d’inclusió. Es pot tenir feina –i feines– i no sortir de la vulnerabilitat: el treball –determinats treballs– no permet viure amb dignitat. El treball –determinats treballs– no tan sols no protegeix de la vulnerabilitat, ni contribueix a la inclusió social, ni és un component de l’emancipació sinó que sota el nom de treball consolida la precarització. Potser convindria que quan les estadístiques ens parlen d’ocupació ens fessin la radiografia de quanta d’aquesta ocupació és indissociable de la precarització i la vulnerabilitat.

Notícies relacionades

Cinc anys d’horror talibà

Fronts que (ara per ara) no seran

Potser ha arribat l’hora de dir que, a més d’ajudar i acompanyar els empobrits i els exclosos hauríem d’exigir-nos no produir-ne. Però això ens obligaria a convertir la lectura de l’informe en un exercici de discerniment i no reduir-lo a una lectura analítica i estadística. Calen millors polítiques, és clar, i calen decisions, també (i no només per part dels governs, sinó per part de les institucions que parlen com si aquests reptes no fossin seus). Ens cal un discerniment perquè el que hi ha en joc és tenir el valor de mirar de cara i posar nom a allò que ens mou i a les nostres eleccions.

Perquè em sembla que el canvi de fons que s’està produint és que s’està modificant un dels paràmetres des del qual pensàvem els reptes socials i de justícia. Associàvem les demandes de justícia al que verbalitzaven dels explotats (la situació dels quals generava reivindicacions i també una certa consciència de nosaltres). Mentre que els canvis actuals estan propiciant, a més, el creixement progressiu dels prescindibles. Gent que, en el fons, no és necessària; que viu instal·lada en la precarietat, i que pot coexistir amb xifres macroeconòmiques brillants i ocupacions de primer nivell. Gent que no està en condicions de construir un nosaltres. Gent l’existència de la qual és una molèstia de la qual algú n’ha de tenir cura perquè no es faci notar massa en una societat que s’està acostumant a viure sobre un grapat cada cop més gran de prescindibles.