La pèrdua de la sotana

Hi va haver un temps en què la lletra impresa tenia un prestigi extraordinari. Recordo les targetes de visita del meu pare; la seva tipografia transmetia una sensació de rectitud i de mesura. L’imprès no era una forma de comunicació: era una forma d’autoritat. Si una cosa apareixia en un llibre, en un diari o en un document oficial, adquiria una consistència especial. La impremta no només va multiplicar els textos; va multiplicar la confiança en els textos.

Durant segles, la lletra impresa va disfrutar d’un avantatge enorme: era escassa. Imprimir costava diners, requeria infraestructura, correctors, editors, distribuïdors. Abans d’arribar al lector, una frase havia de travessar filtres. Això no garantia que fos veritat, però sí que havia patit algun tipus de control. Potser el prestigi va començar a esquerdar-se quan l’abundància va substituir l’escassetat. Quan els ordinadors i les impressores domèstiques es van abaratir. De sobte, qualsevol persona podia fer-se les seves pròpies targetes de visita o publicar a internet un text.

Notícies relacionades

Actuar ja per guanyar el futur

La IA que enamora

La lletra impresa va perdre també prestigi quan va començar a produir-se a una velocitat incompatible amb la reflexió. Abans, un article o un llibre eren el resultat visible d’una certa lentitud. Avui els textos apareixen per milions cada minut. Fins i tot els robots escriuen. L’escriptura ha deixat de ser un esdeveniment. Però potser el prestigi no ha desaparegut del tot, potser s’ha fragmentat. Continuem respectant determinades formes d’escriptura: una sentència judicial, una recepta mèdica, un contracte. El que hem perdut és la fe ingènua que la lletra impresa, per si sola, confereix veritat.

Potser el prestigi de la lletra impresa va començar a morir el dia en què descobrim que les paraules no eren la realitat, sinó una de les seves representacions. I potser aquí va guanyar una mica l’escriptura. Al perdre l’aura sacerdotal, es va veure obligada a convèncer per si mateixa. Com les persones quan es jubilen i deixen d’impressionar per l’uniforme o el càrrec i ja només els queda el caràcter. Les paraules impreses han perdut la sotana, però conserven, quan són bones, la capacitat d’alterar una vida.