‘Grand Prix’ vs. Mundial de futbol

¿És més important el Mundial de futbol o el Grand Prix ? I, per tant: ¿té més poder Infantino o Ramón García? Bé, a casa meva, on les criatures han decidit que la capital de França és Eurodisney i que l’estiu comença el primer dilluns del programa de la vaqueta, no està gaire clar.

Fa unes tres vacances, els meus fills van descobrir el programa "per a l’avi i el nen", com diu la cançó, un espai que barreja la revetlla estival i els videojocs de plataforma, la xaranga de poble i l’atletisme atenès. Aquell juliol se celebraven Jocs Olímpics, però els meus fills ho tenien clar. Davant un retard de l’emissió del programa per retransmetre una final de rem, la criatura de 6 i la de 3, les seves edats llavors, no van aguantar més: "¿És que no veuen que és molt més important el Grand Prix que les Olimpíades?".

No negaré que el Grand Prix té a favor la màgia del llenguatge. No és comparable la literalitat de noms com tir amb arc, salt de llargada o bàsquet amb la capacitat evocadora i poètica de Los Ki–Monos, Alicia en el país de las Caidillas, Los pingüinos matemáticos, Hormigas para siempre o, en fi, Baloncesto en pañales. Per no parlar dels Troncos locos o de la Patata caliente.

El Grand Prix és una versió simplificada del parxís, o una versió inofensiva de la guerra civil: grocs contra blaus. El fet que hi participin pobles i no clubs de grans ciutats esperona una espècie d’eufòria a vida o mort mentre intentes fer un gol bufant o et llances sobre el resultat d’un càlcul disfressat de pingüí emperador.

Els crítics del programa el titllen de ranci, però crec que ha sabut adaptar-se als nous temps passant de la fúria testosterònica de Hemingway a l’estètica pueril de Wes Anderson. Si abans la vaqueta era un animal real, ara és un peluix (es digui María Eugenia o Jorgita). D’altra banda, tot i que continua portant-ne el timó un Ramonchu impermeable a les borrasques del pas del temps, no el complementen meres secretàries lleugeres de roba, com fa uns anys, sinó copresentadores hilarants com Lalachus o atletes slapstick com Wilbur, el gimnasta mostatxut.

Notícies relacionades

Quan la terra tremola

Trump i els periodistes

El Grand Prix és nítid i perfecte en la seva senzillesa. "Perfecte com la roda o el ganivet", com va dir Umberto Eco dels llibres com a format físic. Fa la gràcia universal del pastís a la cara i la pell de plàtan a terra, però amb l’emoció (que sempre va més enllà del premi i que té a veure amb una altra cosa) de la rifa o el bingo de la festa patronal.

Però, com deia al principi, el que em meravella és que la paraula té, en fi, l’última paraula. Hi ha proves esportives de tota mena en què preval la condició atlètica, però en realitat el programa es decideix cada setmana en la prova El Gran Diccionario, en la qual els concursants han d’endevinar si cert substantiu o adjectiu és inventat o real. La barreja d’Humor Amarillo i María Moliner és impagable, en aquests temps escarmentats i necis. I ho dic sense ironia, perquè a mi la calor me’n desposseeix. "L’olor de crema Nivea és símptoma de civilització", va escriure Roberto Bolaño, nouvingut a Blanes. El mateix podria dir del Grand Prix.