Editorial
La sentència no importa
David Sánchez ha sigut condemnat a nou anys d’inhabilitació per ocupar un càrrec públic com a cooperador necessari en un delicte de prevaricació. La sentència permet als dos blocs en què es divideix Espanya mantenir el seu relat. Per al PP i Vox és una evidència més, en aquest cas judicial, de la podridura que envolta el per a ells encara president del Govern, Pedro Sánchez. El seu germà va ser un endollat, no importa per qui ni per a què. Per a l’entorn de la Moncloa i del PSOE el tribunal no ha validat gairebé res del que es va deixar dit en la instrucció, reconeix que el que hauria pogut ser el principal delicte, el de tràfic d’influències, estava prescrit i si s’hagués produït no podria emanar del president, que llavors no ho era. Tots contents. O tots disgustats. En tot cas, tots enfrontats llançant-se la justícia per sobre.
El primer hauria de ser, per totes les parts, respectar la sentència contra la qual les parts poden recórrer. I no valorar-la pel benefici polític que es pugui obtenir, en un sentit o en un altre. La distància entre el relat de les acusacions i els fets que es consideren provats és molt gran, tot i que també és evident que David Sánchez no reunia els requisits necessaris i el mateix interessat ho sabia. Això diu molt de l’alçada moral del personatge i de la dels responsables directes de la seva contractació, començant pel que fos president de la Diputació de Badajoz, Miguel Ángel Gallardo. Però no el connecta amb l’activitat política del seu germà, que al·lega ser víctima d’una persecució judicial. I tindria tota la raó si no fos per l’obstinació que va tenir per mantenir Gallardo en les llistes del PSOE, malgrat la gravetat de les acusacions. Tracten de vincular-lo i no troben proves, però en cap cas es desvincula del personatge.
El focus que l’oposició ha posat en aquest cas i en el de la causa oberta contra Begoña Gómez acaba resultant contraproduent per a l’interès que persegueixen, que no és cap altre que desallotjar Sánchez de la Moncloa com aquest va desallotjar Mariano Rajoy. Perquè són casos fins a cert punt menors, no des del punt de vista moral, però sí des del penal i el polític. Revelen una manera d’entendre la política i els càrrecs públics, no exclusiva ni de Sánchez ni del PSOE, però no revesteixen la gravetat penal i política que trobem en la sentència de José Luis Ábalos i Koldo García o en les acusacions contra Santos Cerdán, Leire Díez o José Luis Rodríguez Zapatero. I el soroll hiperbòlic amb el David i la Begoña permet a Pedro Sánchez estalviar-se les explicacions que hauria de donar davant els militants i votants del seu partit i, eventualment, davant la justícia. I mentre no es reconegui aquesta circumstància, amb una eventual dimissió del president en favor d’un altre candidat o amb un avançament electoral, aquests dos relats contraposats amb la justícia com a arma llancívola continuen dominant l’opinió pública espanyola i posant a prova la convivència democràtica i la fortalesa de les institucions. De la mateixa manera que no tots els polítics són iguals tampoc tots els jutges són iguals. Del tribunal de Badajoz es podran dir moltes coses excepte que han actuat frívolament, tot i que l’acusació del PP hagi sigut més hàbil que les defenses dels acusats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
