Catalunya

Tribu o nació

El tribalisme és sinònim de derrota nacional i ensulsiada de la llengua i la cultura catalanes

3
Es llegeix en minuts
Tribu o nació

Sílvia Orriols, de manera explícita, i Junts, des de la confusió, conviden l’independentisme al replegament.. Es tracta d’una voluntat absent del patriotisme de què fan ostentació. Donar per fet que una acció política covada des de la xenofòbia o per la frustració del final del procés pot generar progrés és tan absurd com creure que l’autoestima nacional en sortirà reforçada.

De fet, creure que entaforar el catalanisme en una trinxera facilitarà la seva capacitat per adaptar-se amb èxit als canvis vertiginosos de la nostra societat és tan pervers com evident és que el faria lliscar cap a la marginalitat i a una desnacionalització del país tan accelerada com perquè en pocs anys la catalanitat acabés reduïda a sinònim de tribu antropològica. Dit sense embuts: si se’n sortissin, adeu a l’ideal de la Catalunya, un sol poble i hola a la catalanitat com a sinònim d’antigalla (digna de ser estudiada, d’aquí a unes dècades, per National Geographic). Vet aquí l’enorme amenaça dels qui persegueixen aquesta pulsió tribal en tractar-se d’un camí sense retorn, en la mesura que qualsevol voluntat posterior de sortir del clot toparia amb la realitat d’un país que ja els seria desconegut.

Tribu és sinònim de derrota nacional i ensulsiada de la llengua i la cultura catalanes. Tribu és un nosaltres sols generador d’actituds ofensives contra els sectors més desafavorits econòmicament i de catalanitat més feble (només cal treure conclusions en creuar comportament electoral, usos lingüístics i nivells de renda). Tribu és sinònim d’abandonament del discurs històric del catalanisme polític caracteritzat per presentar atributs de modernitat (compareu el conservador Prat de la Riba i els polítics monàrquics espanyols coetanis), atributs de republicanisme (Macià), atributs d’obrerisme (Companys) i atributs d’integració social i nacional ("és català qui viu i treballa a Catalunya", tal com es fixà en l’acta fundacional de l’Assemblea de Catalunya).

Sota la mirada complaent del nacionalisme espanyol, la dreta nacionalista catalana va presentant el full de ruta de les potencials complicitats estratègiques entre Vox-Aliança i Junts-PP. D’aquí que emergeixi la disjuntiva de la nació republicana, la del país de tothom i per a tothom, on la catalanitat esdevingui el camp adobat on fer créixer una societat de drets i deures, en la qual el conjunt de la ciutadania pugui aspirar, en igualtat de condicions, a la felicitat a través d’un Estat social que garanteixi suficients condicions per a una vida digna.

Evidentment, optar per la ruta de la construcció de la nació republicana exigeix associar-la a l’ideal de l’emancipació. Un esforç certament titànic en temps de regressió global, que obliga a actuar en camp obert, bo i entomant el permanent foc amic (que des del nacionalisme s’acusi Rufián de traïdor per fer independentisme en castellà o que s’hagi construït l’imaginari que republicanisme és sinònim de traïdoria per confrontar i alhora col·laborar amb Pedro Sánchez en són bona prova). I encara més, exigeix haver de resoldre interrogants urgents sorgits de les contradiccions presents en aquest moment històric, d’entre els quals donar resposta a com han de convergir les esquerres catalanes per tal de no deixar òrfena de sobiranisme l’estesa classe social del precariat, bona part de la qual aliena al catalanisme polític o tot just descobrint la catalanitat més superficial, al ser en ser en bona part d’origen estranger.

Notícies relacionades

Construir la nació republicana exigeix que l’esquerra nacional assumeixi el repte històric de cohesionar les noves majories demogràfiques per conquerir l’hegemonia política, per la qual cosa genera desassossec el reguitzell de pronunciaments de líders que pretenen situar l’objectiu del republicanisme en el camp estricte d’una competició i/o una entesa entre les exigües classes mitjanes

En definitiva, si el sobiranisme d’esquerres, i bàsicament ERC com a pal de paller, es nega a representar prioritàriament els sectors més humils del país, qui assumirà avui i en el futur immediat la tasca d’incorporar-los a la lluita social nacional tal com dugué a terme el PSUC en les darreres dècades de la dictadura? Perquè no només resulta fictici que sense el seu protagonisme pugui construir-se un escenari disruptiu que conquereixi un procés constituent, sinó que adquireix categoria de suïcidi polític deixar un immens buit susceptible de ser ocupat pels adversaris de la democràcia i pels enemics de Catalunya.

Temes:

Espanyol Vox