¿Qui tem Puigdemont?

El proper dijous 16 de juliol és una data d’inflexió en la política catalana i espanyola. Si les previsions es compleixen i els 15 jutges de la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la UE validen el dictamen que va fer l’advocat general Dean Spielmann, quedaran invalidats els dos grans obstacles que impedien aplicar completament l’amnistia: la qüestió de la malversació, que planteja el Tribunal de comptes, i la qüestió del terrorisme, que planteja l’Audiència Nacional. En resum, si aquest és el resultat, el TJUE negaria responsabilitat comptable per l’1-O, i negaria terrorisme per als CDR, sentència que, sumada a dos avals del TC a la llei d’amnistia, tancaria definitivament el cicle jurídic i, amb ell, hauria de tancar el cicle polític derivat del Primer d’Octubre.

Emperò, i aquesta és la gran pregunta, passarà això? És a dir, s’aplicarà completament l’amnistia a tots els afectats que encara no han pogut gaudir-ne, o els tribunals espanyols –amb el Suprem al capdavant–, intentaran l’enèsima maniobra per tal d’impedir-ho? Sobretot, i especialment, impedir el fet més simbòlic de tot el procés: el retorn de Carles Puigdemont. Al capdavall han aconseguit retardar-lo dos anys amb idees tan peregrines com considerar que, tot i no haver-hi malversació de diners públics, els líders catalans haurien malversat perquè n’havien tret un guany polític. Que aquest retorciment del concepte malversació no aguanta ni la primera lectura quedarà ratificat pel TJUE, però ha servit per vulnerar els drets fonamentals dels afectats. Tanmateix, ara ja estem al final del camí i el Suprem ja no podrà inventar malabarismes conceptuals, perquè es tracta d’acatar la sentència del tribunal superior de la UE. Sigui ara mateix, o d’aquí a uns mesos, Puigdemont tornarà.

Notícies relacionades

Cinc anys d’horror talibà

Fronts que (ara per ara) no seran

Fins aquí el relat públic establert: el Suprem ha estat el responsable de torpedinar, una vegada i una altra, el retorn de Puigdemont, cosa la qual és certa. Però, ha estat l’únic? O encara més, n’és el principal responsable? I és en aquesta pregunta on les mirades canvien de bàndol, perquè en realitat qui ho ha fet tot per no aplicar l’amnistia ha estat el Tribunal Constitucional. I per ser més precisos, el mateix PSOE, via Conde Pumpido, segons la percepció que té Junts i que va quedar reflectida per escrit en l’informe que Zapatero va traslladar a Sánchez, després de la ruptura de l’acord. Convençut del domini polític del PSOE damunt Pumpido, Junts té motius per entendre que Sánchez els feia llum de gas perquè no volia el retorn immediat de Puigdemont, tant per evitar el sacseig a Catalunya (i trencar la "calma" imposada per Illa), com per no haver de gestionar el retorn del màxim dirigent independentista que havia promès empresonar. El calendari (i algunes reunions a l’hotel Mauro entre ZP i Pumpido) avalen la convicció: el PSOE es va comprometre a l’aval del TC per al juny de 2024, després per al setembre, després per a desembre, després per a març de 2025 i finalment es va avalar el juny de 2025. Però, a sobre el TC va decidir no resoldre l’empara dels afectats per tal d’aixecar l’ordre de detenció, davant la negativa del Suprem, i ho va posposar a l’espera de la sentència del TJUE que arribarà aquest dijous. Per què, si, com assenyala Gonzalo Boye, no tenia cap dubte de la compatibilitat de la llei amb el dret de la Unió? O la tenia, i havia de presentar una prejudicial (cosa que no va fer), o no la tenia i havia de resoldre l’empara. Lluny d’això, Pumpido va forçar innecessàriament el calendari amb l’excusa del Suprem, cosa la qual ha impedit durant dos anys el retorn de Puigdemont.

És per això que el TC torna a posposar la decisió fins a l’octubre? Per guanyar temps en favor de Sánchez, com sembla haver fet fins ara? Al capdavall, a hores d’ara el retorn de Puigdemont li treu més el son al PSOE (tant a Catalunya com a Espanya) que no pas al PP, i en Pumpido domina el calendari. O el dominava, perquè com també planteja Boye, el Suprem podria acatar la sentència i aplicar sense cap dilació l’amnistia. Seria una jugada inesperada però amb gran repercussió política, que deixaria el PSOE amb el peu canviat. Curiosa ironia de la situació: l’amnistia que va ser l’inici d’una presidència, podria escriure la primera paraula del seu epitafi.