‘L’Odissea’ explicada el 2026

Però, més enllà de l’espectacle, em quedo amb l’elecció de l’obra d’Homer. Nolan tria explicar, en plena ressaca postpandèmica i en un món travessat per la intel·ligència artificial, les guerres híbrides i els desplaçaments massius, una història nascuda en la tradició oral, que continua funcionant com a mirall de les nostres vivències i emocions. L’Odissea no parla només d’herois: parla del viatge com a condemna, del retorn com a obsessió i de la guerra com a ferida que no cicatritza. I, sobretot, de la perseverança –també femenina– en un ordre que continua sent profundament desigual.

Notícies relacionades

El paper ho aguanta tot

Homer va a Hollywood

Hi ha una cosa especialment contemporània en l’anomenada síndrome d’Ulisses, aquella forma de depressió que travessa els que migren i no aconsegueixen encaixar en la seva nova vida, enfonsats en la nostàlgia i el desarrelament, una realitat massa present en els nostres temps.

El renovat interès pels clàssics és un altre símptoma que fa que La Odisea hagi arribat en un moment dolç per a la cultura clàssica. Les matrícules a Filologia Clàssica han crescut un 26% en l’última dècada, i els cursos d’extensió universitària acumulen llistes d’espera. Alguna cosa s’està movent. Potser és la necessitat de tornar a les arrels per entendre un present que, cada vegada més, se’ns escapa entre les mans. Perquè, en qüestions com la identitat, la llar o el poder, continuem formulant les mateixes preguntes, tot i que ara les fem amb la tecnologia i els gustos culturals del 2026..