Trencar la inèrcia

Sobre l’escenari, la compromesa directora d’un centre escolar d’"alta complexitat" (no digués ningú conflictiu) premiat pel seu projecte educatiu, un alumne que es juga el títol de l’ESO i el contracte amb un equip de futbol professional per haver copiat en una assignatura, dos professors amb mirades pedagògiques oposades, una mare disposada a tot per defensar el seu Izan i una influencer que no entén res. A l’obra tot rutlla. El text és hilarant i intel·ligent, la direcció el fa volar i els actors treuen llustre a cada frase. De fons, consciència de classe i dilemes morals. ¿Com es pot trencar la inèrcia? ¿Qualsevol empenta és vàlida? En el fons, la disjuntiva del mal menor.

Com gairebé sempre, el que passa en l’escena basteix ponts amb l’actualitat. No sempre d’una manera directa –en aquest cas, el conflicte escolar– sinó també amb el moment polític. Avui, la inèrcia ens condueix cap al mateix lloc que ja habiten altres països d’Europa, els EUA, l’Argentina, El Salvador, Xile, Israel i tants d’altres. La dreta radical populista empeny amb força i, en el seu moviment, succiona els partits conservadors. Allà tenim el PP que, tot just en uns dies, ha plantat la llavor per a la derogació de l’avortament amb la llei del concebut no nascut i ja apunta retallades socials amb la croada de Feijóo contra el "càncer" de l’absentisme (¿com es pot ser tan poca vergonya amb les paraules?) i que advoca per abaixar el sou als qui estan de baixa mèdica. ¿També abaixarà la quota de la hipoteca o del lloguer?

Notícies relacionades

Ostentacions i remeis ineficaços

El fantasma de Merkel

Penso en el calador de vots que la ultradreta ha trobat en els joves de classe treballadora. Per l’art de la manipulació, molts la trien com un acte de rebel·lia antisistema, esperant que el miracle els faci sentir-se més forts i, de passada, els augmenti els pírrics sous i els proporcioni una mena de futur. Des de la talaia intel·lectual, aquest vot és un error, una trampa al solitari. Una decisió tan reprovable com la del jove Izan copiant per aprovar. Però quan sents la mare del personatge i coneixes les seves vides, la situació desperta l’interrogant: ¿és lícit fer trampes quan el sistema és injust?

No és el vot d’aquests joves el que ha de ser jutjat, sinó la injustícia que els ha fet considerar la ultradreta com una sortida plausible. L’autora de La primera llei de Newton podia haver fet un drama, però ha triat el poder de riure per despullar una realitat de desigualtat i de falta d’expectatives. És allà, en aquesta realitat, on es guanya o es perd la democràcia. És allà on es pot trencar la inèrcia.