El desamor als altres

És molt complex trobar de sobte la naturalesa real de qualsevol cosa, però hi ha molts de nosaltres que ens deixem emportar per l’ocurrència o per la notícia falsa i saltem a dir qualsevol cosa perquè els altres aplaudeixin el que sembla veritat, quan tan sols és mera ocurrència.

Explicar que algú coixeja d’una cosa o d’una altra, sense saber del cert la naturalesa del que creiem saber, està en mans de qualsevol, sobretot si ho intueix o ho inventa sense que ningú hagi arribat encara a desmentir-ho. En el nostre cas, el dels periodistes, és molt greu que un redactor s’inventi o es vanagloriï de saber el que passa sense estar segur que disposa d’una certesa radical.

En aquest temps en què el periodisme i els seus succedanis s’ajunten de manera perillosa m’acosto amb la insistència a l’ofici. Per raons que el temps ha anat fent peremptòries, els periodistes i els que no ho són veritablement (són comentaristes, advocats, qualsevol cosa que els faculti per opinar del que passa) coincideixen en els mitjans públics o privats.

Aquests dies ha passat un fet periodístic en què, per raons que em van semblar miraculoses, tots els tertulians (així som: tertulians, periodistes i no periodistes som tertulians) que, casualment també, o potser no, eren realment periodistes, discutien sobre el que va passar amb la molt sonada diatriba que hi va haver a compte de la visita de Trump a l’OTAN. Com es va saber de seguida i es va comentar com si fos inamovible, el tronant president dels Estats Units va dir, tot just despertar-se del seu viatge, que Espanya era un país lamentable, cosa que de seguida es van prendre com a llei d’honor els que es consideren més espanyols que els espanyols a qui Donald Trump no vol ni en pintura.

A aquells tertulians que encara no havien escoltat el que va passar després, Trump els va regalar un aliment extraordinari, del qual van beure i van menjar a plaer, animats també pel seu corresponsal periodístic a la Casa Blanca. Van organitzar tots un enorme guirigall per assenyalar, com va fer també el partit de l’oposició, que en efecte aquella mateixa nit hauria de deixar el seu càrrec al representant espanyol el tron del qual va trencar el president dels Estats Units.

Notícies relacionades

El paper ho aguanta tot

Homer va a Hollywood

Va ser molt aviat quan aquest home que mana més que Déu a la terra, o que ho sent així, va fer marxa enrere: el desgraciat president espanyol no era ja el que ell mateix havia dit, al contrari: tots els que havien estat en aquell col·loqui mundial de l’OTAN eren éssers angelicals que s’havien portat, des del primer fins a l’últim, com a bones persones de les quals se n’anava feliç. També el representant espanyol, que aquella mateixa nit havia parlat de futbol amb Trump.

Vaig viure el desenllaç quan ja s’havia acabat el col·loqui aplaudit des de Madrid i des de la corresponsalia a Washington. Tots periodistes. A veure ara on col·loquen, tan hilarants, tan espanyols, tot el que els va semblar per una estona la defenestració del seu tal malvolgut compatriota.