La tribuna
Coses del Mundial
Que ben lluny allò que el futbol és un esport en què juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya. La classificació dels equips africans demostra que alguna cosa està canviant
El campionat ens ha donat l’excusa perfecta perquè el rei Felip VI es desplacés a Mèxic, al partit contra l’Uruguai, i normalitzar una relació bilateral espatllada
La televisió pública presumeix de rècords d’audiència que es poden adjudicar al Mundial de futbol o al Tour de França més que no pas a la qualitat de la resta de la seva programació. Pa i circ que ens distreu dels escàndols de corrupció que creixen diàriament, i com que n’estem tips ho agraïm. El campionat que se celebra a Mèxic, els Estats Units i el Canadà, tots tres ja eliminats, aplega per primera vegada 48 equips que juguen 67 partits, alguns en hores incòmodes per als europeus que ens continuem considerant el melic del món per més que ja faci temps que hem perdut aquesta centralitat. També incorpora novetats com les pauses per a hidratació, necessàries i que permeten anuncis addicionals per mantenir dret aquest descomunal negoci. La FIFA va ingressar 7.000 milions de dòlars en el Mundial de Qatar i espera arribar a 13.000 milions aquest any.
Al marge d’alguns aspectes desagradables per part de la política migratòria nord-americana, que no ha deixat entrar seguidors de països com Algèria i el Senegal, ni pernoctar als Estats Units els jugadors de l’Iran, o de l’escàndol que ha suposat la intervenció del mateix Trump davant del president de la FIFA, Infantino, per fer retirar una targeta vermella al jugador Balogun, el campionat està sent un èxit de futbol i d’espectadors. Una dada curiosa és que s’han classificat més equips africans que mai, deu, amb l’afegit que nou van superar la fase de grups, fet que demostra que alguna cosa està canviant molt de pressa. D’altra banda, no és fàcil explicar que la Xina o l’Índia, amb 1.400 milions d’habitants, no aconsegueixin onze bons jugadors que sí que té Curaçao amb només 156.000. Misteris del futbol.
Com que al final només en pot quedar un, de mica en mica s’eliminen grans del futbol com Alemanya, l’Uruguai, els Països Baixos, Brasil i Portugal i donen la campanada Cap Verd o Noruega. L’Argentina passa amb conflictes i seguiran les sorpreses perquè això és futbol i un mal dia el pot tenir qualsevol i acabar amb els somnis d’un país. ¡Que lluny que queda allò que el futbol és un esport en què juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya! Ara no.
La globalització també ha arribat al món del futbol: en el primer Mundial de 1930 hi van participar 13 equips i només el 5% dels jugadors havien nascut fora del país que defensaven. Avui hi ha 48 equips i els nascuts a fora arriben al 23,2%. A Curaçao aquest percentatge arriba al 98% perquè gairebé tots els jugadors han nascut als Països Baixos, l’antiga metròpoli on havien emigrat les seves famílies. En el cas del Marroc arriba al 73,5%, mentre que els percentatges més baixos corresponen a Espanya, Anglaterra i el Japó amb el 3,8%. Això significa que hi ha molts cracs que juguen com a emigrants qualificats en lligues europees i que els que molesten a alguns són els emigrants pobres, perquè els rics són benvinguts. Ho confirma la persecució de congolesos, malians, tanzans i moçambiquesos a Sud-àfrica, una vergonya que no té a veure amb el futbol i que mostra que també hi ha racisme entre negres.
El Mundial ens ha donat l’excusa perfecta perquè el rei Felip VI viatgés a Mèxic per veure el partit contra l’Uruguai i de passada normalitzar una relació bilateral espatllada per les estúpides pretensions de López Obrador i de Sheinbaum perquè demanéssim perdó per la conquesta d’Hernán Cortés. ¡Com si nosaltres exigíssim responsabilitats als romans o als àrabs, que també en van fer de les seves quan ens van conquerir! ¡Encara bo que els ha eliminat del Mundial Anglaterra i no nosaltres perquè només Déu sap del que ens haurien culpat! Quan hi vam establir relacions diplomàtiques, Israel també va voler que demanéssim perdó per l’expulsió dels jueus el 1492, i amb aquesta pretensió va venir el president Herzog el 1993 per assistir a una cerimònia a la sinagoga principal de Madrid, en la qual el rei Joan Carles I, amb bon criteri, es va limitar a celebrar "el retrobament", que no és poca cosa.
I com que això del futbol és molt tribal i estem eufòrics després de derrotar jugant bé l’Uruguai, Àustria, Portugal i Bèlgica (una victòria important perquè un mem que circulava aquests dies deia que el perdedor es quedava amb Puigdemont), jo desitjo que el Rei assisteixi a la final perquè això significarà que la juguem. Somiar és bonic.
