¿De Convergència a Aliança?

El PDeCAT va néixer amb la voluntat de preservar aquest espai polític, però no va arribar mai a consolidar-se. La irrupció de Junts per Catalunya i la centralitat adquirida per Carles Puigdemont després del 2017 van desplaçar ràpidament el nou partit i van acabar per convertir Junts en el principal hereu de l’espai convergent, pel fet d’integrar la major part de l’organització, dels seus quadres dirigents i del seu electorat. Una continuïtat organitzativa va conviure, però, amb una profunda transformació política. L’evolució de Junts va quedar estretament lligada al cicle obert pel procés i al lideratge de Puigdemont, fins al punt que l’expectativa de la seva tornada després de l’aprovació de la llei d’amnistia ha condicionat les decisions estratègiques de l’organització, ha retardat la renovació dels seus lideratges i ha dificultat la seva adaptació a un escenari polític del postprocés, tot i que el seu protagonisme en la política espanyola ha permès camuflar el seu declivi i feblesa creixent.

Notícies relacionades

El paper ho aguanta tot

Homer va a Hollywood

Les últimes enquestes evidencien aquest desgast. El Centre d’Estudis d’Opinió situa Junts com a quarta força al Parlament, amb una estimació entre 16 i 18 escons, per darrere del PSC, ERC i Aliança Catalana, mentre que el Baròmetre de Barcelona el relega a la setena posició. Més que una fotografia conjuntural, tots dos sondejos apunten una tendència de fons consistent i compatible amb les dificultats que troba el partit per redefinir la seva posició en un escenari postprocés, mentre Aliança amplia la capacitat de competir per una part de l’electorat que tradicionalment havia pertangut a l’espai convergent i post.

El professor Miquel Caminal va interpretar la història del catalanisme com una successió d’etapes articulades al voltant d’un partit predominant. Convergència va exercir aquest paper durant més de tres dècades. El procés va obrir una etapa de creixent competència amb ERC pel lideratge del catalanisme i va posar fi a aquesta posició predominant. D’aleshores ençà aquest espai s’ha anat fragmentant i ha sigut sotmès a una competència creixent entre Junts, ERC i ara Aliança. Per això la qüestió ja no és únicament quin partit liderarà l’espai catalanista en el postprocés, sinó també si l’ascens del partit de Sílvia Orriols anticipa una reconfiguració del catalanisme polític, articulat sobre unes coordenades ideològiques i, en particular, sobre una concepció de la nació catalana diferent de la que ha predominat històricament.