¿I l’Aliança Atlàntica?

És el problema que tenen els dirigents de memòria capritxosa. En teoria l’aliança hi és per defensar davant l’agressió. Per això va intervenir a l’Afganistan després dels atemptats a les torres bessones, quan van atacar els EUA amb accions terroristes dirigides des d’aquell país. Per aquesta mateixa raó, no va intervenir a l’Iraq, on va fer falta la mentida d’unes armes de destrucció massiva inexistents que van entabanar Espanya i la Gran Bretanya a la mentida, però no a l’Aliança com a tal, perquè cap dels seus estats havia sigut atacat. Per aquesta mateixa raó, l’OTAN no té res a fer a l’Iran, una guerra a la qual Trump es va llançar solet amb Israel i on sabia per endavant que no tindria el suport per complaure els seus capricis i limitar el desastre. Tot això es resumeix en una cimera de l’OTAN en la qual la simfonia d’un exèrcit comú comandat per un general americà s’ha vist tan desafinada que amb prou feines produeix res més que soroll. ¿Per a què serveix l’OTAN? Durant dècades, va ser la garantia per evitar que l’imperi comunista rasqués terreny envaint espais de llibertat i democràcia. Ara el món s’ha tornat molt més líquid. Ni Rússia és comunista, ni els EUA un garant de drets i llibertats. La primera és una autocràcia de llibre, la segona va en camí. Si no fos perquè Europa també està despistada per l’ascens ultranacionalista potser seria millor buscar un pla B.