Suárez com a inspiració

No és pas casualitat que els qui s’entossudeixen a devaluar la Transició presentant-la com a derrota o rendició menyspreïn la memòria de Suárez, que va ser –juntament amb el rei Joan Carles i Torcuato Fernández Miranda– el seu gran creador. Suárez va encarnar més bé que ningú els principis, valors i formes que van fer possible una Transició modèlica com l’espanyola. La seva relació amb Felipe González, que malgrat les discrepàncies polítiques va esdevenir sincera amistat personal, és un fidel reflex de la seva grandesa d’esperit.

Per als qui no vam tenir la sort de viure en la seva esplendor política, però hi compartim l’amor a Espanya, la democràcia i la llibertat i una concepció conciliadora i constructiva de la política, Suárez personifica la virtut aristotèlica de l’amistat cívica, aquesta relació de respecte i solidaritat que s’estableix entre els ciutadans d’una nació, que la manté unida i la fa sostenible en el temps. Ortega deia que els ciutadans d’una nació no conviuen pel simple fet d’estar junts sinó per fer alguna cosa plegats.

Suárez va tenir clar que els espanyols havíem de fer alguna cosa plegats, i ho va demostrar dirigint-se sempre amb respecte als adversaris, que no enemics, compatriotes amb qui va saber entendre’s pel bé d’Espanya. Ell sí que va ser paladí del diàleg, i no d’altres que l’han succeït omplint-se la boca amb el mot, però que a l’hora de la veritat s’han conduït com autèntics quincallaires del poder que anteposen els seus interessos personals o partidistes a l’interès general d’Espanya.

Una cosa és estar obert a dialogar amb l’adversari polític en el marc de la Constitució i les lleis, i una altra de molt diferent estar disposat a mercadejar amb qui calgui per assolir o mantenir el poder. Això últim no és diàleg, sinó mercadejar amb el patrimoni col·lectiu de la Nació, que ha d’estar sempre al servei de l’interès general dels espanyols. Aquests falsos profetes del diàleg estan disposats a comprar els seus interessos particulars pagant el preu de la traïció als principis democràtics i la discòrdia entre espanyols.

Que Sánchez no s’hagi dignat ni tan sols a esmentar Suárez en el cinquantenari de la seva arribada al poder mostra el sectarisme obtús que caracteritza l’actual inquilí de la Moncloa. És clar que Sánchez tampoc homenatjaria Felipe González ni cap altre polític –ja sigui d’esquerres o de dretes– que no entengués els partits com agrupacions d’hostilitats comunes i la política com un camp de batalla entre enemics irreconciliables. La diferència entre Suárez i Sánchez és la distància que va de la concòrdia com a leitmotiv al mur com a estratègia política.

Notícies relacionades

Canvis de moda a la Xina

Xoc infinit entre el Congrés i el Senat

Concòrdia, reconciliació, urbanitat i sentit d’Estat són les divises que van presidir l’acció de govern d’Adolfo Suárez, un estadista a l’altura d’altres que el van precedir com Prim, Cánovas, Canalejas o Maura, governants d’ideologies diverses que van saber defensar les idees amb fermesa, però anteposant sempre l’interès general als interessos particulars. Suárez es va atrevir a seguir el consell del seu admirat Julián Marías, que advocava per evitar les fórmules negatives que necessiten recolzar-se en el que combaten: "No s’ha d’antiser, cal gosar ser".

Suárez va gosar ser, i per això serà sempre inspiració per als qui creiem que una altra política és possible i defensem la convivència respectuosa entre espanyols, per deixar enrere el mur aixecat per Sánchez i recuperar la concòrdia.