Un misteri a Cadis
El rincón natural de Cádiz con 16 kilómetros de playas paradisíacas que ha conquistado a Niña Pastori. /
Pensar avui en Cadis, en ple mes de juliol, és sobretot pensar en les seves platges, en els baluards on caçar una mica de brisa atlàntica, en els jardins i terrasses de la plaça de la Mina, on les ombres del capvespre conviden a una cervesa gelada. Però més enllà de la calor, la ciutat més antiga d’Occident està plena d’història, només cal saber trobar algun savi que te l’expliqui. La meva sort, potser, va ser arribar-hi un migdia d’hivern, convidat per la Universitat i amb un gran amfitrió –Salvador Catalán–. Vam sortir a passejar pel centre, sota una pluja fina, i aleshores, quan passàvem per davant del Museu de Cadis, em va explicar la història sorprenent de Pelayo Quintero.
Aquest senyor, un erudit castellà i arqueòleg aficionat, va arribar a Cadis el 1912. Uns anys abans, el 1887, en unes excavacions al port, s’hi havia trobat un sarcòfag fenici, d’un home amb barba, tallat en marbre feia gairebé 2.500 anys. Un objecte magnífic i solitari, però on hi ha un home hi ha d’haver una dona, es deia Pelayo Quintero, i amb aquesta idea fixa es va instal·lar a Cadis, es va fer construir una casa i va dedicar bona part de la seva vida a remenar necròpolis fenícies i romanes, buscant la parella femenina. No la va trobar mai. Va morir el 1946, convençut que la dama fenícia es trobava en algun punt de la ciutat, i és com si la seva obsessió l’hagués sobreviscut: molts anys després, el setembre del 1980, durant unes obres al carrer Ruiz de Alda –just on hi havia hagut la casa de Quintero– van topar amb un bloc de marbre. Era ella: el sarcòfag femení, ara ja conegut com la Dama de Cadis. Havia estat tots aquells anys sota el pati de qui l’havia buscat amb tanta desesperació, al seu jardí, sota les palmeres.
Avui la Dama reposa al museu al costat del sarcòfag masculí, a la vista de tothom, i els gaditans savis enlluernen els visitants amb la seva llegenda. Però a mi m’agrada creure que dins el sarcòfag d’ella hi reposa encara un misteri, una presència que enyora aquell senyor que la va buscar incansablement, pertot arreu, i no se li va acudir mirar sota els peus. Com ens passa sovint.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
