Monedes per comprar flors

La escritora inglesa Virginia Woolf. / EPC

És un dels començaments més reconeixibles i recordats de la història de la literatura: "La señora Dalloway dijo que ella compraría las flores. Lucy tenía ya demasiadas cosas que hacer. Los de Rumpelmayer’s iban a ir a desmontar las puertas. Y además, pensó Clarissa Dalloway, menuda mañana… fresca como pensada para unos niños en la playa", en traducció de Miguel Temprano García per a Austral, que el 2021 va publicar una edició ben bufona amb tapa dura d’aquesta novel·la, una de les cinc "extraordinàries", segons paraules de Harold Bloom a El canon occidental, que va escriure Virginia Woolf. En aquest llibre, que fullejo en un exemplar de butxaca que té 25 anys, tant com La muntanya màgica, de Thomas Mann, també en rústica, que la L. ha començat a rellegir aquests dies perquè sí, li venia de gust, el crític més influent del nostre temps, amb els seus clarobscurs, diu de Woolf que "per a ella, la realitat parpelleja i vacil·la a cada nova percepció i sensació, i les idees són ombres que esquiven els seus moments privilegiats". N’hi ha prou amb triar un paràgraf, gairebé qualsevol, de La senyora Dalloway per concloure el mateix que Bloom: "Tenia l’eterna sensació, mentre veia passar els taxis, de ser fora, molt lluny, mar endins i tita sola; sempre havia tingut la sensació que viure, tot i que fos un sol dia, era molt perillós".

He tornat a l’obra canònica del teòric nord-americà per sortir del laberint en què de vegades es converteix l’escriptura d’una nova novel·la, i a les primeres frases del llibre de Woolf, que irremeiablement em recorden Meryl Streep als carrers de Nova York en l’adaptació al cine que Stephen Daldry va fer de la història de Michael Cunningham, perquè ahir la L. em va regalar flors. És un petit roser que aviat espero poder trasplantar a prop d’aquella habitació pròpia per la qual fa anys que sospiro, on la taula on escric no sigui la mateixa on cada dia prenc l’esmorzar, el dinar i el sopar. Ja no regala flors gairebé ningú, tampoc llibres dedicats. A la Belén li encantava fer totes dues coses. Encara conservo la planta amb què va arribar a un dels últims dinars que hem compartit. "Per a la Inés, bon Dia del Llibre. Amb un petó, Belén", va escriure en el poemari de Bukowski que em va regalar el 23 d’abril del 2015. La L. va arribar amb un test diminut un matí, després de diversos dies de discussions intranscendents, però doloroses, ja que no per nímies les baralles deixen de ferir. Potser les motivades per foteses fan més mal. A aquestes altures de l’any, totes dues estem esgotades ja i la incapacitat de verbalitzar aquesta abúlia tan pròpia d’aquesta època i el fàstic que fa la realitat que, malgrat tot, mirem de continuar explicant ens condemna a un perillós mutisme que només trenquem per saltar contra l’altra, tant hi fa què ha dit, segurament ni l’escoltava. Aquestes flors que, com la senyora Dalloway, la L. va decidir comprar, eren la seva manera de dir que ens mereixem una treva, de recordar-nos que no hi ha res tan important, de fet, que potser, com va escriure Ota Pavel a Carpas para la Wehrmacht, un llibre deliciós, la màxima aspiració és "guanyar tants diners en la vida per disposar sempre d’un grapadet de monedes per comprar un ram de flors per tenir a l’escriptori".

Temes:

Nens Cine

Inicia sessió 0 Comentaris