L’estadística

Ja no patim un mal de l’hòstia, tenim un notable o un excel·lent, potser un aprovat si ets d’aquestes persones tèbies. Els moviments de l’ànima es formulen en l’idioma de les estadístiques. Ningú em va preguntar com era el dolor. Si cremava o mossegava, si em deixava obrir l’ull, si em permetia llegir o veure la tele. Si es desplaçava pel cos o es mantenia quiet. Si tenia horaris. Si era un dolor educat, dels que esperen un dia festiu per manifestar-se, o groller, que irromp enmig d’una jornada laborable proporcionant-te una d’aquestes baixes mèdiques per les quals, segons Feijóo, hauries de cobrar menys que si et trobessis bé. Tot això, que hauria dit més de la fotut mal de cap, va quedar reduït a un set.

Notícies relacionades

Quan la terra tremola

Trump i els periodistes

Amb la satisfacció per la consulta va passar el mateix. No em van preguntar si després d’abandonar-la m’havia sentit llançat a la intempèrie. Hem aconseguit mesurar la distància entre les galàxies, el gruix d’un cabell, la temperatura de l’interior d’una estrella, però continuem sense disposar d’una unitat fiable per a la por, la vergonya, el patiment, l’alleujament. La vida es comença a assemblar a un electrodomèstic. Algú, a la sortida del tanatori, acabarà preguntant-nos per la qualitat del dol. I en el costat de la mort, si hi ha cobertura, rebrem un whatsap: "Gràcies per haver viscut amb nosaltres. De l’u al deu, ¿com qualificaria la seva experiència?".

I llavors, per no semblar desagraïts, potser molts li donarem un set. Tot i que hàgim sigut un vuit de feliços o un nou de desgraciats, tot i que, en realitat, hi hagi coses que comencen precisament on s’acaben els números.